TECLEIG ISOLADOR

S'apropava el Nadal i li va fer il·lusió anar a l'Auditori on havien programat El Messies de Händel, en interpretació de l'Orchester Wiener Akademie dirigida pel seu fundador Martin Haselböck, i pel Chorus Sine Nomine dirigit també pel seu propi fundador Johannes Hiemetsberger, tots ells austriacs i amb l'inestimable aportació de la soprano Núria Rial, el tenor Steve Davislim, el contratenor Jordi Domènech Subirana i el baríton José Antonio López.

Havia calculat malament el temps i va arribar a les instal·lacions una hora abans de que permetessin l'entrada a la sala de concerts. Faria l'espera prenent una consumició al propi bar de l'Auditori.

Era molt aviat i el local era pràcticament buit. Va prendre seient en una taula i es va disposar a deixar transcórrer el temps fins l'hora d'anar a ocupar la seva butaca al 2on.anfiteatre.

Allò s'anava omplin, les taules eren ja totes plenes i encara hi havia una munió de gent cercant amb cert desfici un  lloc on seure i prendre els seus refrigeris. Ell se sentia incòmode i experimentava una mica de vergonya en adonar-se que tothom el veia sol en una taula, davant d'una safata, una copa i una tassa de café buides, mentre els altres es desesperaven esperant que s'aixequés.

Aleshores, una jove, decidida, li va demanar si podia seure al seu costat. Va accedir amablement. Es va sentir alleujat. Ja no donaria aquella mala impressió. Eren dos a la taula i encara estaven consumint.

La noia va començar  a compaginar el menjar i el beure amb un tecleig frenètic del seu telèfon mòbil. Ell pensava que quan acabés d'enviar el seu missatge li preguntaria pel seu interès per la música en general, pel compositor Händel i per l'obra El Messies en particular. Li semblava el tema més adient en aquelles circumstàncies.

Tampoc es tractava de que cregués que aprofitant que havia estat amable en cedir-li el lloc, volia establir una conversa que inclogués cap tipus de matèria indiscreta o proposta més agosarada.

En una petita pausa li va preguntar si també aniria al Concert, a la qual cosa va respondre afirmativament.
Però veient que el tecleig no cessava, va treure ell el seu propi mòbil i va començar a utilitzar-lo de forma compulsiva.

S'acostava l'hora de dirigir-se cap a l'accés a les localitats quan alçant els ulls i mirant-la fixament i amb bonhomia, li va dir a la noia:

- Aquests aparells -fent referència als mòbils- són una meravella per a la comunicació, però és una llàstima que alhora siguin uns elements tant nefastos per tal com propicien l'aïllament de les persones, tot i trobar-se ben a prop.

Ella va somriure i va donar senyals d'haver-ho entès i potser també de lamentar-ho.

L'Auditori - Sala PAU CASALS

Acord "musical" no reeixit

Va encendre dins seu, la música,

-en esclatar l'esplendorós "Al·leluia"-

la flama de complicitat, única...

¡que la manca de connexió s'enduia!!

MARGUERITE

La tria es deu a un impacte personal rebut.

En tombar una cantonada de la sala anterior del Museu i topar de cara amb el quadre, vaig tenir una forta i alhora agradable impressió. 

Marguerite - MATISSE

La vaig poder veure quan al Museu Picasso vaig visitar l'exposició titulada "Picasso i la seva col·lecció".

Mirant l’obra més detingudament, cada cop em va resultar més colpidora.

És el retrat de la filla de l’artista, fet amb un traç simple, però molt potent, que dóna uns perfils perfectament definits i paradoxalment confereix al personatge una mirada viva i decidida, tot i la senzillesa en el dibuix dels ulls.

El color utilitzat, és atractiu sense ésser llampant, com per contra sol ser habitual en Matisse donada la seva pertinença al moviment del Fauvisme, introduint l’excentricitat de donar als cabells el mateix color verd que al vestit de la model. Aquest cromatisme es veu tallat sobtadament pel negre intens de la cinta que envolta el coll de la noia, la qual cosa enriqueix el conjunt.

Al meu parer és admirable aconseguir un efecte tan satisfactori amb tan poca complicitat.

Picasso i Matisse, dos titans, dos genis de la pintura, es van conèixer en el transcurs de la primera dècada del s.XX i la seva relació ha estat qualificada com d'amor-odi. Són nombroses les anècdotes que s'expliquen en les que es posen de manifest els sentiments d'admiració i gelosia que es professaven.

Una prova d'aquesta admiració és l'intercanvi d'obres que van fer entre ells, i fou així com Picasso es va apropiar del quadre "Marguerite", incloent-lo en la seva col·lecció privada. 

Lo trobador de
MARGUERITE

Enamora la bellesa

espurnejant de vos ulls,

que fan vèncer amb fermesa,

del desamor, els esculls.

No eixampleu més ma ferida,

oh Deessa! oh bell Mite!

Jo per vos perdré la vida,

oh, estimada Marguerite!

Ramon Aromí i Barquets

ROSA PUNXADISSA

El poeta, filòsof i científic alemany Johann Wolfgang von Goethe,  que va viure a cavall dels ss. XVIII i XIX (1749-1832), va escriure una poesia que parlava d'una rosa amagada que un dia va trobar. Aquest poema va ser musicat pel compositor Heinrich Werner (1800-1833) i també per  Schubert (1797-1828).

Més endavant, el nostre musicòleg barceloní Joaquim Pena (1873-1944), en va fer la següent traducció:

Rosa de bardissa

Una rosa el nin trobà,

rosa de bardissa,

fresca i tendra el va encisar

i ell bo i ple de goig anà

vers la flor que l'encisà,

rosa, rosa, roja flor,

rosa de bardissa.

Rosa de bardissa

Diu el nin jo et trencaré

rosa de bardissa

diu la flor jo et punxaré

perquè te'n recordis bé

car jo soc punxadissa,

rosa, rosa, roja flor,

rosa de bardissa.

Ell esquerp la va trencar,

rosa de bardissa,

més la flor el va punxar

i ell de bo de bo plorà

car n'era punxadissa.

Fóra possible, i així ens ho hem volgut imaginar, que Antoine de Saint-Eupéry, hagués conegut aquest poema, justament en la versió de la traducció que en va fer Joaquim Pena, ja que tots dos foren contemporanis -van morir el mateix any 1944- i hagués concebut, en el transcurs de la creació de la seva història de "Le Petit Prince", la idea d'un nin encisat per una flor.

Fins i tot va crear la rosa del seu relat fent ostentació de les seves quatre espines. Espines que el petit príncep no sabia per a què servien.

No feia altra cosa que repetir: "Les épines, à quoi servent-elles?

Potser ella mateixa el va advertir en algun moment que era punxadissa.

Roses amb espines

La Teresa era per en Carles com una rosa única al món.

Ell l'havia recolzada en tot moment davant de tothom. I quan s'havia sentit dubtosa en la seva feina o en els seus projectes, ell l'havia animat, fent-li recobrar la confiança en ella mateixa i en les seves qualitats per encarar les dificultats que li poguessin sorgir.

Per la seva banda, ella sabia reconèixer el suport que el Carles tothora li donava, i li agraïa amb generositat, sense amagar-li l'estimació que per ell sentia.

Per això, en Carles va quedar tant sorprès quan, amb el temps,  se'n va adonar que ja no era únic al seu món. No es trobava en el primer lloc de les seves preferències. I quan li va demanar pels motius, va rebre la primera punxada de la Teresa.

- No, Carles, tu i jo ja no tenim res de què parlar... va dir-li.

- Però Teresa, jo... i ella el va tallar,

- Fes com si mai no m'haguessis conegut.

Més endavant, en Carles va observar il·lusionat, algun gest amable, que va interpretar com una voluntat de part de la Teresa de voler refer els vincles que la guineu els havia augurat.

Immediatament ell se'n va fer ressò i s'hi va acostar per esbrinar l'autenticitat del seu pressentiment, tot oferint-li, com solia fer abans, un entranyable poema:

 VIVA FLOR

Rosa viva,

com l'amor,

bo i la tallis,

mai no mor,

car només un frec de llavis,

ja desvetlla el nou rebrot.

Malauradament, tot i el seu esforç, va rebre la segona fiblada.

- Si vull comunicar-me amb tu, -li va deixar anar la Teresa- creu-me que ho faré de manera que no en tindràs cap dubte.

"... i ell de bo de bo plorà, car n'era punxadissa".

Espines de roser

A LA RECERCA DEL DOCUMENT PERDUT

Va ser tot llegint el llibre "VIOLA D'AMORE", de Maria Àngels Anglada, que ho vam concebre.

El personatge d'en Climent Moragues revela que ha trobat a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i La Geltrú, l'original d'una partitura de Mozart: l'inacabat "Trio en do menor. Allegro. Andante cantabile", que es considerava perduda des de l'any 1838.

Aquesta referència ens va cridar l'atenció i tot seguit se'ns va encendre el desig d'anar a visitar aquesta Institució que, per les dades que després vam recopilar, prometia ser força interessant.

Val a dir en aquest punt, com hem d'agrair a la Maria Àngels Anglada, que la seva erudició li faci abocar a les obres que ens brinda, multitud de dades de cultura, les quals aporta sense fer-ne ostentació i ens van amarant sense adonar-nos-en, amb la mateixa quietud que l'aigua d'una pluja benefactora.

Així doncs, fent servir el tren com a mitjà de locomoció -per a fer honor a la fabulosa exposició de locomotores que a Vilanova tenen l'orgull de conservar al Museu del Ferrocarril- ens vam dirigir cap aquella localitat, bressol del que fou Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià, amb la velada intenció de -tot visitant les obres d'art  que el Dr. Víctor Balaguer va llegar a la vila l'any 1884, completades més tard per nombroses donacions- descobrir alguna peça, llibre o document que hagués restat ignorat al llarg de segles.

Biblioteca-Museu Víctor Balaguer

El que allà vam trobar fou un conjunt extraordinari, per la seva qualitat i bellesa, de pintures, escultures, peces de ceràmica i vidre, i objectes etnogràfics de cultures llunyanes, que inclouen, fins i tot, dins de la col·lecció egípcia, una mòmia d'un infant.

Entre els pintors que hi tenen obra trobem a Martí Alsina, Rusiñol, Casas, Nonell, Mir i altres autors catalans des del Romanticisme al Noucentisme.

Sala de la dona

El Museu del Prado hi té cedides obres del barroc, entre les quals hi ha pintures de El Greco, Ribera, Goya, Rubens i Van Dyck.

La Biblioteca presenta el mateix aspecte de quan va ser inaugurada i conserva un nombre excepcional de volums de les més diverses matèries del coneixement universal i la literatura.

Biblioteca

Aleshores, aquell nostre anhel   no declarat va ser tot d'una gairebé sadollat, doncs vam coincidir amb una mostra temporal procedent del fons documental de la biblioteca, consistent en llibres i correspondència de Salvador Espriu, exposats amb motiu del centenari del seu naixement.

Vam llegir adelerats cartes escrites pel mestre, no cal dir-ho, amb la seva lletra menuda i estil sobri i rigorós, però, oh sorpresa, una d'elles que era escrita en castellà, ens posà sobre la pista. Va ser aquí, en aquest document, on varem fer la descoberta que anàvem cercant:

 ¡vam trobar dins del text, una conjunció copulativa que el poeta havia escrit amb una "i" llatina!

Voleu creure que se'ns va fer present el somriure sorneguer de l'Espriu, fruit d'aquella ironia refinada que se li atribuïa, introduint la suposada esllavissada en un text en castellà? 

MARIK

Reflexions entorn de l'obra "Quadern D'Aram", de Maria Àngels Anglada.

Qüestió prèvia

Es diria que no som davant de cap estratègia literària i que el que segueix no és un exercici d'imaginació. Tota vegada que el que s'hauria fet és, un cop llegit el llibre, presentar una semblança d'un dels personatges que hi apareixen, tot recollint-ne els trets que l'autora, li atribueix. Fet i debatut, és el treball típic d'una classe de llengua en un institut de secundària.

Malgrat tot, jo he volgut introduir aquesta reflexió com una entrada en el meu bloc, en primer lloc perquè l'àmbit en el que es desenvolupa l'exercici és justament una escola, l'Escola de la Dona, i per tant el gènere és adequat al mitjà i després perquè la pròpia negació de ser allò que el títol del bloc proposa, fa que s'acabi configurant com l'estratègia que em permetrà recrear, amb els meus mots i la meva sensibilitat -heus aquí l'efecte estimulant de l' imaginació- allò que la Maria Àngels va anar deixant meravellosament descrit, ara aquí ara allà, en el llibre, a mesura que anava creant, ella sí, l'extraordinari personatge.

Marik

Marik, és el meu personatge preferit. M'entusiasma, em roba el cor.

I és així per mèrit de l'acurada sensibilitat de la MAA, la qual ens presenta la mare de l'Aram com una persona amb una enteresa provada enmig de les més terribles calamitats: el camí de l'exili, fugint del genocidi del poble armeni a mans dels seus botxins, els malvats turcs.

La Marik és tendra i delicada. Ajuda a tothom que l'envolta i que ho necessita. Rep el reconeixement de tots ells i ningú deixa d'adonar-se dels seus valors, i amb sobrietat ho manifesten i s'ho diuen entre sí, acceptant complaguts els favors que ella distribueix tothora amb tendresa i amb un generós somriure.

No només fa favors, sinó que els fa estimant.

I sense que li planyi la feina, és candorosa, fins i tot quan te cura de les seves roses, que tant venera.

Però per a mi, el tret més destacat i encantador de la Marik, és el gran amor que sent pel seu marit, en Vahé.

L'estima fins a l'infinit, perquè alhora l'admira i sap trobar-li les grans virtuts que posseeix.

Marit amorós; pare respectuós i responsable; home honest, bondadós i culte. Poeta per excel·lència.

Els seus poemes se'ls  sap de cor i, de nits, els recita i dorm amb ells sota el coixí. Per a ella en Vahé és inoblidable: se'n va enamorar quan era jove i en continua enamorada després d'haver-lo perdut.

I és a partir d'aquí, quan la Maria Àngels ens presenta una dona ornada amb valors poc comuns. La Marik és d'una delicadesa tan extrema que quan l'Arshavir li proposa de casar-s'hi, sabent que el seu marit fa temps que és mort, vol demanar, abans d'acceptar, el parer del seu fill, l'Aram. 
Ella no ho hagués fet si, "ell no ho hagués aprovat o li hagués sabut massa greu".  

I després, quan l'Aram sense fer-li cap retret se'n fa càrrec, es casa novament, ara sí, amb el "der babà", sense desproveir el seu cor de tot allò que en Vahé li va inspirar. 
I ho fa assumint responsablement que, sense trair-lo, sabrà fer feliç, amb tota sinceritat i sense cap reserva, al seu nou marit.

Mont Ararat - Armenia

                                          
TANKA

Vahé, poeta,

el meu cor enamores.

De cor recito,

amor, els teus poemes,

i en somnis em festeges.

Ramon Aromí i Barquets

               

LA TARDOR A LA MUNTANYA

Ja som a la tardor.

 Que com ho he sabut? Doncs perquè totes les cadenes de televisió, totes les emissores de ràdio, tots els diaris i revistes ens diuen que ha arribat... la temporada dels bolets!

Aleshores ens posem les botes, uns pantalons més aviat vells, però de textura forta, un jersei gastat -n'hi ha que afegeixen una gorra i un bastó- i enfilem cap a la muntanya, ben fornits, això sí, d'un bon cistell de vímet.

Però la tardor a la muntanya és moltes més coses que el feu dels boletaires.

Les vessants prepirinenques del nostre país són d'una bellesa extraordinària, molt especialment en l'estació de la que parlem. La gamma de verds domina per sobre de tots els altres colors, que n'hi ha i molts, i fa goig observar tots els seus matisos.

Des dels prats i les pastures que encara el fred i la neu no han assecat, fins els pins més alts i frondosos;   tan el pi roig que abunda en els indrets més assequibles, com el pi negre, que en cotes més altes es va imposant, fins a donar pas a l'avet, que creix fins al llindar de les comes desproveïdes de vegetació, van acolorint el paisatge de mil tonalitats.

Pedraforca

Alzines i roures majestuosos, aquests just abans de perdre la fulla i quedar nus precisament quan la temperatura serà més crua, proposen els verds més obscurs, fent que l'interior dels seus boscos facin sentir, si no basarda, sí un respecte imponent.

Vall de Lord

Si tenim sort, trobarem alguns pegats d'arbres de boix grèvol, clivellats dels vermells fruits, en aquells exemplars als qui toqui d'ésser florits. 

I endemés,tot una varietat d'altres especies, com és ara avellaners, boixedes i ginebres...

Boix grèvol

I és per això que tot el conjunt mostra, per admiració del muntanyenc, aquella diversitat d'altres colors: grocs, vermells, daurats... que fan del paisatge una immensa paleta, en què el pintor ja hauria combinat tots els cromatismes.

Si ens anem enfilant, deixant enrere la part baixa per on saltironeja l'humil rierol, i atansem les primeres carenes, podrem contemplar, no gaire lluny, el massís pirinenc; aquelles serralades de les quals s'han despenjat aquestes tosses que trepitgem. Aleshores el paisatge pren un aire de magnificència, d'immensitat agresta, inabastable; tot i que l' esforçat  excursionista sol conquerir quan s'ho proposa totes  les piques, per més enlairades que siguin.

Però no, no és aquest el nostre terreny. Nosaltres explorem els indrets que conserven encara la flora prepirinenca, i allà emboscat i protegit pel brancatge, ens podem topar cara a cara, i només per uns instants, amb un gat mesquer d'ulls penetrants, que ha quedat sorprès per la nostra presència inesperada.

També, corrent un cert perill, entreveurem fugaçment la presència del llop que, havent-se allunyat del seu hàbitat al massís del Moixeró, ens ha passat ben a la vora tot donant-nos un petit ensurt; fugint ell, però, fins i tot més espantat que nosaltres.

Observarem tal vegada, a través d'excrements i altres senyals, que estem en territori del gall fer, i sense poder veure'l,  escoltarem, parant atenció, el seu cant, tot i que la potencia i bellesa d'aquest no les desplega sinó a la primavera, en plena apoteosi de l'excitant ritu sexual.

Asseguts ja en un punt elevat de la carena, alçarem la vista al cel i gairebé amb seguretat, veurem planejar una parella d'àligues que assetgen un ramat de cabirols. Aquests, alarmats, arrencaran a córrer vessant avall, precedits pel cap de bestiar que els fa de guia.

I si tenim paciència, el trencalòs i alguns voltors es deixaran veure també.

El seu vol semblarà tranquil i seré, deixant-se bressolar pels encara càlids corrents d'aire tardorencs, però en realitat, afamats, sentiran l'angoixa de no acabar el dia sense haver trobat la presa que els haurà de mantenir la vitalitat.

Nosaltres, quan el sol tot just s'hagi post, i mentre algun cavall ressagat apura les últimes clarors per arreplegar quatre brins d'herba més, tornarem satisfets  a la vila, i no ens sabrà greu no haver trobat cap llenega.

Vall de Núria

LA PAU DE LA MUNTANYA

No busqueu la pau gaire lluny de la muntanya,

doncs en altres indrets on anireu a cercar-la

hi ha massa ambició, i per contes de trobar-la,

hi trobareu maldecaps, que esdevindran migranya.

Si el vostre esperit necessita assossec

i la vostra ànima un repòs absolut,

no us hi penseu gens, i amb ànim resolut,

acosteu-vos als cims, prop de l’aire sec.

Si això que us dic, tot sol no us empenyia

i potser la solitud i el fred us espantava,

no hi aneu sols, preneu la companyia

del qui avui com abans més us estimava.

Ramon Aromí i Barquets

VICTÒRIA CATALANA DEL 1714

Commemoració de la Victòria  del  1714  (o de la que ho hagués pogut ser)

D'això farà 300 anys l'onze de setembre del 2014. Com sabeu, aquell setembre de 1.714 feia mesos que les tropes del rei de Castella, reforçades pels francesos, assetjaven Barcelona amb l'ànim de sotmetre-la,  i amb ella a tot Catalunya, a l'hegemonia i les lleis dels reis de la saga dels Borbons. El fet derivava d'emparar-se en el que es va anomenar Guerra de Successió.

Els barcelonins i molts d'altres catalans que es van aplegar dins de la muralla de la ciutat, ajudats per un cos d' aguerrits  miquelets, i uns quants  anglesos i austríacs, que restaren fidels després que els exèrcits aliats els abandonessin, es van fer forts i van plantar cara a les escomeses dels assaltants.

                                                                      Rafael Casanova

Soldats i vilatans, ben cohesionats i enardits pels seus caps militar i polític, el general Antonio de Villarroel i el Conseller en Cap Rafael Casanova, aquest enarborant l'estendard de Santa Eulàlia, patrona del la Ciutat, aturaren l'embranzida,

                   Antonio de Villarroel                                                        

i pel mateix esvoranc que l'artilleria enemiga havia causat a la muralla, sortiren en tromba fent fugir aquell exèrcit poc motivat que intentava envair la capital de la Nació. Diversos regiments comandats pel general Antoni Desvalls, que des d'altres contrades del país s'havien aplegat prop de Barcelona per donar suport als assetjats, van acabar d'expulsar a castellans i francesos,  més enllà de l'Ebre.

Va ser tal la desfeta que van patir, que Felip V, monarca que sotjava el sotmetiment de Catalunya, va haver de renunciar a les seves pretensions.

Felip V

                     

D'aquesta manera van quedar frustrades les malèvoles intencions de la Cort castellana, que per començar volia destruir ben bé el 20% de les vivendes de la Ciutat, cosa que es faria com a  càstig per aquells que la defensaven i alhora forniria l'espai necessari per a construir, a càrrec dels propis residents, una Ciutadella que tindria la funció de caserna per a reprimir qualsevol moviment ciutadà advers al poder.

Paral·lelament volia imposar als catalans forts impostos i taxes que minvarien la capacitat de refer el comerç i l'artesania que donaven vida i possibilitat de progrés al poble.

En el camp del Dret i la Cultura, estaven disposats a dictar un anomenat Decret de Nova Planta, que entraria en vigor tan  aviat com el tinguessin a punt, cosa que calculaven fer cap el 1716.

Aquest Decret hauria comportat l'abolició de les Constitucions i Altres Drets de Catalunya que eren les normes per les quals s'havia regit el País des del temps dels Comtes-Reis.

                                                                            Constitucions i Altres Drets de Catalunya

També hauria fet desaparèixer les institucions de les Corts Catalanes i el Consell de Cent. A més el Decret de Felip V hauria prohibit la utilització del català en tots els àmbits: Justícia, Notaries, Comerç, Escola i Universitat. I pel que fa a aquesta, volien tancar la de Barcelona i  traslladar-la a Cervera.

Per tant ens hem de congratular tots el catalans, perquè gràcies a aquella extraordinària Victòria es va evitar que Catalunya quedes sotmesa a l'autoritat d'un Regne aliè; que perdés la capacitat de governar-se per si mateixa i de dictar les seves pròpies lleis; que no pogués constituir-se en monarquia o república, sota una democràcia que ja aleshores s'exercia a través de la Junta dels tres braços i que no pogués disposar d'Hisenda pròpia amb possibilitat d'aprovar el seu pressupost i destinar els seus diners a aquelles necessitats que més ho requerissin.

Us imagineu, doncs, com estaríem avui dia si haguéssim perdut aquella guerra?

- A les nostres escoles no es podria impartir l' ensenyament íntegrament en català, tot i que es fessin classes també en castellà i d'altres llengües.

- No podríem disposar de tots els diners que recaptéssim i l'aplicació que en poguéssim fer estaria determinada des d' un altre centre de poder, que decidiria ofegant la nostra necessitat d'infraestructures -ferrocarrils, carreteres, ports i aeroports- i de recerca científica.

- No tindríem competència per legislar en totes les matèries pròpies d'una Nació, ni presentar consultes i referèndums als nostres ciutadans.

- No ens podríem relacionar directament amb altres Estats ni pertànyer per dret propi a organismes internacionals com la Unió Europea o l'Organització de les Nacions Unides, etc...

Així doncs, celebrem amb tota solemnitat la Victòria de l'0nze de Setembre de 1714, que ens va reportar el poder gaudir de la natural situació d'independència i llibertat com a poble, com correspon a tota Nació normal que disposa d'una història, una cultura, una llegua i un ordenament jurídic de tradició secular, i que té la voluntat ferma de viure sense sotmetiments ni oposició.

SÀVIA GUINEU

I el Petit Príncep es va trobar amb la guineu.

- Vine a jugar amb mi, li va dir ell.

- No puc , "je ne suis pas apprivoisé", respongué ella.

- I què significa "apprivoiser"?, preguntà el noi.

I la guineu contestà: Apprivoiser, vol dir crear lligams, vincles...

En Carles semblava no entendre-ho i la Teresa li va voler aclarir.

- Sí, Carles, tu ets per a mi un noi semblant a cent mil d'altres nois, i jo no tinc necessitat de tu. Tu tampoc no tens necessitat de mi, doncs només sóc
una noia semblant a moltes altres.

Però si tu "m'apprivoises", aleshores tindrem necessitat l'un de l'altre.

En aquest punt, la Teresa va mirar tendrament els ulls, clars i nets, d'en Carles, i amb veu, que es notava lleugerament afectada, va afegir:

- Si neix entre nosaltres aquest lligam, tu seràs per a mi únic al món! I jo seré per a tu única al món!

Els dos joves es van sentir emportats per una sensació de benestar, d'un incipient entusiasme que els va fer adonar que quelcom d'important estava naixent dins dels seus esperits.

Poc a poc van anar aprofundint en el seu tracte i amb tota naturalitat van constatar que tenien moltes coses en comú. S'entenien fàcilment i gaudien intercanviant opinions, transmetent-se les seves inquietuds, aficions i coneixements.

Cadascun d'ells anava experimentant com creixia dins seu el desig d'estar al costat de l'altre. Cada cop la necessitat d'estar junts, de compartir espais i emocions es feia més patent.

Fins que un dia, en Carles va escriure per a la Teresa aquest senzill poema, amb 7 versos, que volia recollir, potser un pèl matusserament, el seu estat d'ànim:

    

Sigues la meva guineu,

apropat amb lleugeresa,

travessa del blat el conreu,

necessito  la teva saviesa.

Seràs lliure i no et prendré,

però en compensació et daré

el goig de la meva tendresa.

Carles

La jove va notar l' impacte, el qual li va causar una gratificant impressió. Sens dubte en Carles la volia atreure i la feia sentir important i alhora ell se li oferia amb calidesa i generositat.

En realitat la Teresa ho necessitava.

Havia sortit no feia gaire d'una relació que l'havia deixat traumatitzada i gairebé immediatament, sens dubte a causa de l'estat de debilitat en que havia quedat, havia cedit a unes amistats que més aviat la utilitzaven.

Ell era diferent! Delicat, atent, de tracte afable, simpàtic, culte i molt intel·ligent.

Sense cap recança, doncs, va accedir a incrementar els acostaments amb en Carles. Varen compartir tasques, col·laborant en el Centre cultural i d'esports que freqüentaven  i, paral·lelament, el to de les seves converses es feia cada cop més íntim. Començava a crear-se entre ells una atmosfera de complicitat i confiança que els transportava, sense quasi ni adonar-se'n, cap allò que se'n diria un incipient estat de felicitat.

La Teresa li ho va voler expressar de la manera que la seva timidesa millor li permetia: escrivint quatre senzills versos:

Quan em vas haver parlat,

em vas anomenar "guineu".

Ara  m'has acaronat,

deixa'm que et faci amic meu.

Teresa

Foto: Blog de Mauro

L'EXEMPLE DE SAINT-EXUPÉRY

Quan Antoine de Saint-Exupéry va encetar el seu relat més famós, "Le Petit Prince", paradigma de la més refinada imaginació literària, ho va fer utilitzant una bella i entendridora estratègia:

- essent un nen de sis anys, havia fet un dibuix d'una boa que s'havia empassat un elefant i els adults a qui els hi mostrava, veien només el dibuix d'un barret de senyor.

  

És a partir d'aquí, de la constatació de quant costa a les persones grans mirar "amb el cor" i d'adonar-se que no veuen res més que allò que puguin percebre amb els ulls, que Saint-Exupéry dóna vida a la faula més meravellosa de la literatura francesa. I posa en boca de l'ingenu personatge procedent d'un planeta minúscul, ple de sensibilitat i d'innata saviesa, les més senzilles i assenyades expressions d'un ànima innocent i noble.

La imaginació, que s'enfila a donar veu als animals i les plantes, com per altra banda és habitual en les faules, permet a l'autor crear tota mena de situacions en què els personatges aboquen, sense fer-ne ostentació, valuoses formes de comportament entre els éssers amb els que han de conviure; estimant-se,  o protegint-se'n.

M'ha semblat un bon exemple, ben segur de fantasia , però també d'una ben trobada manera, difícil de superar, de confegir l'estratègia per a estimular la imaginació.