dijous, 12 de desembre del 2013

TECLEIG ISOLADOR

S'apropava el Nadal i li va fer il·lusió anar a l'Auditori on havien programat El Messies de Händel, en interpretació de l'Orchester Wiener Akademie dirigida pel seu fundador Martin Haselböck, i pel Chorus Sine Nomine dirigit també pel seu propi fundador Johannes Hiemetsberger, tots ells austriacs i amb l'inestimable aportació de la soprano Núria Rial, el tenor Steve Davislim, el contratenor Jordi Domènech Subirana i el baríton José Antonio López.



Havia calculat malament el temps i va arribar a les instal·lacions una hora abans de que permetessin l'entrada a la sala de concerts. Faria l'espera prenent una consumició al propi bar de l'Auditori.

Era molt aviat i el local era pràcticament buit. Va prendre seient en una taula i es va disposar a deixar transcórrer el temps fins l'hora d'anar a ocupar la seva butaca al 2on.anfiteatre.

Allò s'anava omplin, les taules eren ja totes plenes i encara hi havia una munió de gent cercant amb cert desfici un  lloc on seure i prendre els seus refrigeris. Ell se sentia incòmode i experimentava una mica de vergonya en adonar-se que tothom el veia sol en una taula, davant d'una safata, una copa i una tassa de café buides, mentre els altres es desesperaven esperant que s'aixequés.

Aleshores, una jove, decidida, li va demanar si podia seure al seu costat. Va accedir amablement. Es va sentir alleujat. Ja no donaria aquella mala impressió. Eren dos a la taula i encara estaven consumint.
La noia va començar  a compaginar el menjar i el beure amb un tecleig frenètic del seu telèfon mòbil. Ell pensava que quan acabés d'enviar el seu missatge li preguntaria pel seu interès per la música en general, pel compositor Händel i per l'obra El Messies en particular. Li semblava el tema més adient en aquelles circumstàncies.

Tampoc es tractava de que cregués que aprofitant que havia estat amable en cedir-li el lloc, volia establir una conversa que inclogués cap tipus de matèria indiscreta o proposta més agosarada.

En una petita pausa li va preguntar si també aniria al Concert, a la qual cosa va respondre afirmativament.
Però veient que el tecleig no cessava, va treure ell el seu propi mòbil i va començar a utilitzar-lo de forma compulsiva.

S'acostava l'hora de dirigir-se cap a l'accés a les localitats quan alçant els ulls i mirant-la fixament i amb bonhomia, li va dir a la noia:
- Aquests aparells -fent referència als mòbils- són una meravella per a la comunicació, però és una llàstima que alhora siguin uns elements tant nefastos per tal com propicien l'aïllament de les persones, tot i trobar-se ben a prop.

Ella va somriure i va donar senyals d'haver-ho entès i potser també de lamentar-ho.

L'Auditori - Sala PAU CASALS

Acord "musical" no reeixit

Va encendre dins seu, la música,
-en esclatar l'esplendorós "Al·leluia"-
la flama de complicitat, única...
¡que la manca de connexió s'enduia!!

dissabte, 7 de desembre del 2013

MARGUERITE

La tria es deu a un impacte personal rebut.
En tombar una cantonada de la sala anterior del Museu i topar de cara amb el quadre, vaig tenir una forta i alhora agradable impressió. 

Marguerite - MATISSE
La vaig poder veure quan al Museu Picasso vaig visitar l'exposició titulada "Picasso i la seva col·lecció".

Mirant l’obra més detingudament, cada cop em va resultar més colpidora.
És el retrat de la filla de l’artista, fet amb un traç simple, però molt potent, que dóna uns perfils perfectament definits i paradoxalment confereix al personatge una mirada viva i decidida, tot i la senzillesa en el dibuix dels ulls.
El color utilitzat, és atractiu sense ésser llampant, com per contra sol ser habitual en Matisse donada la seva pertinença al moviment del Fauvisme, introduint l’excentricitat de donar als cabells el mateix color verd que al vestit de la model. Aquest cromatisme es veu tallat sobtadament pel negre intens de la cinta que envolta el coll de la noia, la qual cosa enriqueix el conjunt.
Al meu parer és admirable aconseguir un efecte tan satisfactori amb tan poca complicitat.

Picasso i Matisse, dos titans, dos genis de la pintura, es van conèixer en el transcurs de la primera dècada del s.XX i la seva relació ha estat qualificada com d'amor-odi. Són nombroses les anècdotes que s'expliquen en les que es posen de manifest els sentiments d'admiració i gelosia que es professaven.
Una prova d'aquesta admiració és l'intercanvi d'obres que van fer entre ells, i fou així com Picasso es va apropiar del quadre "Marguerite", incloent-lo en la seva col·lecció privada. 

Lo trobador de
MARGUERITE

Enamora la bellesa
espurnejant de vos ulls,
que fan vèncer amb fermesa,
del desamor, els esculls.

No eixampleu més ma ferida,
oh Deessa! oh bell Mite!
Jo per vos perdré la vida,
oh, estimada Marguerite!

Ramon Aromí i Barquets