dissabte, 22 de febrer del 2014

"L'AMIGA DESCONEGUDA"


El butlletí periòdic de NODAMEN, Associació d'alumnes i ex-alumnes de l'Escola de la Dona, publica en cada edició la secció anomenada: PERSONATGE DESCONEGUT.

Il·lustració del Butlletí de NODAMEN
Original: Àurea Brufau
 

És una endevinalla que proposa, a través d'unes pistes que facilita, el descobriment del  nom d'un personatge de qualitats reconegudes i d'extensa fama a tot al país i de vegades al món.
S'hi incentiva la participació amb la possibilitat d'entrar en el sorteig d'un premi entre tots els encertants. Un premi sense gaires pretensions però estimable.
S'ha de dir, tanmateix, que les pistes condueixen fàcilment a la solució i que el veritable encert és el dels creadors del concurs perquè, fomentant la recerca de les dades necessàries per a participar-hi, conviden als lectors a conèixer o  ampliar el coneixement d'una persona que ha estat important per alguna o algunes de les manifestacions de la cultura.

El joc del "Personatge desconegut" em porta a una versió més particular d'aquesta figura incògnita.
Jo tinc una amiga a la que desconec. No l'he vista mai. I ella tampoc sap que l'he adoptada com amiga; admirada amiga! I tant de bo que no es molesti si mai sap que m'he pres aquesta llibertat.

És doncs, "L'AMIGA DESCONEGUDA".

Les pistes que d'ella m'han arribat revelen que és una persona, en certa forma, excepcional.

Abans de res diguem, pels que no em coneixen, que jo sóc un home gran, d'aquells que temps enrere en deien un ancià. Ara es conformen en dir-ne "grans", als de la meva edat. Sóc d'aquells que els coneguts, quan fa més de sis mesos que no t'han vist, et diuen: caram, tu, et trobo molt bé!
I gràcies que, per cortesia, ara ja no et diuen: què bé que et conserves!, com es feia fins no fa gaire.

L'amiga desconeguda, tot i que més jove, deu estar crec, per edat, a prop meu, però encara se li deu poder dir sincerament: escolta, et veig molt bé!, i no altres expressions més contemporitzadores.
La imagino amb un aspecte agradable, amb un port elegant i maneres amables. Dic imagino, perquè no la conec, ja ho sabeu, però les pistes indiquen que, amb tota seguretat, aquestes qualitats i moltes més les té, i molt especialment en el seu interior.

Per començar diré que escriu de forma exquisida, amb senzillesa i claredat, amb un discurs que es fa simpàtic i alhora interessant i, a més a més, amb un contingut intel·ligent i ple d'aportacions cultes, que tant es refereixen a la història, a l'arquitectura i a l'art, com a la transformació de la ciutat enyorada en la que viu i en la que suposo que ha nascut.

És especialment notòria la delicadesa amb què descriu el carrers del seu barri d'infància i adolescència i la preocupació que sent per l'amenaça que recau damunt d'aquelles botigues emblemàtiques que encara hi romanen, i que conserven els trets més valuosos de la seva antiguitat,  i ofereixen amb professionalitat i tracte amable productes diversos i de qualitat.
Jo he passejat per allà a la recerca impossible de l'amiga desconeguda i, fins i tot m'ha fet l'efecte, inversemblant, de veure-la asseguda davant d'una tassa de xocolata amb nata en una d'aquelles delicioses xocolateries i també m'he sentit  temptat d'entrar-hi, si bé el record d'un indicador d'analítica inoportunament alt, me'n ha fet desdir.

També es desprèn de les pistes rebudes, que dibuixa i pinta amb força traça. Ignoro si el seu fort són els llapis de colors o l'aquarel·la, però diria que cultiva un estil proper a la il·lustració de contes per a infants i joves.

I sense cap mena de dubte, estima la natura, els arbres i les flors; al camp i a la muntanya i també com a ornament de parcs i jardins, que la fan gaudir d'allò més, fins i tot quan els néts, als que ella vol educar en l'amor a les belles espècies vegetals, li fan passar, amb el seu tarannà entremaliat, alguna lleugera  sufocació.

Coneixeu a la meva "amiga desconeguda"?  No?

Jo no voldria arribar al punt de que ningú no m'hagi de dir, ja sense pal·liatius: 
¡Què bé que et conserves!... sense haver-la conegut.    

diumenge, 16 de febrer del 2014

DESCRIPCIONS PICTÒRIQUES de Jesús Moncada


Dèiem en el nostre treball sobre l'obra Camí de sirga de Jesús Moncada que Hèctor Moret Cosso en la seva biografia d'aquest autor, explicava: "De sempre, i en paral·lel, Moncada s'havia dedicat intensament a la pintura, a la lectura i a la reflexió literària".
No es estrany, doncs, que el seus coneixements de l'art de la pintura, teòrics i pràctics, quedessin àmpliament reflectits en la seva obra literària.
És per això que l'esmentat treball va consistir en recollir i ressaltar algunes de les belles descripcions de la seva novel·la que contenen aquesta empremta pictòrica i que van ornant de forma metafòrica i policromàtica nombrosos espais del seu relat.

Mostrarem alguns exemples del què estem dient, per a millor fer-nos entendre.

Fent referència a la pintura de les verges màrtirs, paradigma del tema apuntat, escrivia Moncada:

Les tres gràcies - Rubens

"relegada a les golfes...només rebia les visites emocionades del senyor Octavi, que hi pujava en pelegrinatge secret a contemplar, espiat per la Camil·la, la frescor de les nimfes que el fill enyorat feia passar per donzelles cristianes". (Pàg.19)

El quadre que es podria compondre amb aquest relat, tindria abundants reminiscències del que va pintar Tintoretto, "Susanna al bany", representant a la casta Susanna i els ancians que l'espiaven, el qual ben segur que coneixia en Moncada i potser el tenia present en plantejar la situació del vell Octavi.
Susana al bany - Tintoretto
 Al·ludint a albades i postes de sol, deia coses com aquestes:

"...un capvespre tempestuós que pintava el cel de la vila amb carmins violacis, ors esmorteïts i bromalles negres..." (Pàg.11)
"...les primeres vermellors de l'alba van pujar al mur que vorejava l'Ebre..." "Com els altres matins, la llum, quan ja se li empal·lidien les primeres rojors, va anar buidant la tenebra..." (Pàg. 14)
"... en el port tacat d'ors bromosos a punt de quallar en un sol enlluernador". (Pàg. 130)
"Es perdia enllà del pont entre les esplendors d'un crepuscle de foc". (Pàg. 144)
"...mentre l'alba començava a flamejar en els molls deserts". (Pàg. 221)

Una sola mostra d'un quadre de Monet, en aquest cas "Impressió. Sol ixent", fora suficient per adonar-se de com en Moncada "pintava" les seves descripcions tal com el pintor les teles.

Impressió.Sol ixent - Monet


Però va ser, continuant amb l'interessant i divertida lectura de la novel·la, que la meva imaginació es va disparar, en arribar al capítol VI de la segona part del llibre.

Vaig "veure" aleshores a Jesús Mocada, -potser en alguna escapada d'estiu, encara jovenet quan tot just compaginava la percepció d'alguns calerons de la seva no gaire abundant obra pictòrica amb la feina a l'editorial Montaner y Simón- bocabadat, contemplant la Capella Sixtina, allà al Vaticà, i quedant profundament impressionat per la profusió d'escenes i personatges que omplen a vessar absolutament tots els espais, parets i sostres capaços d'admetre una pinzellada, formant en conjunt una apocalíptica representació de l'univers terrenal i diví.

Capella Sixtina - Miquel Àngel

 La forta impressió rebuda, que deuria quedar gravada en el seu més profund estadi anímic, unit a l'art literari de Moncada, amarat de l'esperit del pintor que duia dins, el va fer homenatjar, perdoneu-me la llicència, l'esplèndida decoració d'aquell espai religiós, fent que el "seu" artista de Camí de sirga, l'Aleix de Segarra, omplís l'edifici del convent de Mequinença, abandonat ja per les monges, de generosos frescos al·legòrics a la mitologia, deixant-lo ornat amb tota mena de representacions de divinitats i elements fantàstics afins, tot i que sovint amb rostres ben coneguts dins de la ficció novel·lesca, amb preeminència del cos nu de la seva estimada Malena, que encarnava les deesses més desitjades.
El judici de Paris - Rubens

 I fou així com vaig imaginar que Jesús Moncada havia convertit en personatge de la seva novel·la Camí de sirga,  personificat per l'Aleix de Segarra, al mateix Miquel Àngel.                                                                    

dissabte, 8 de febrer del 2014

EL "QUADERN D'ARAM" INSPIRA POESIA


Quan estudiàvem el curs passat l'obra de Mª Àngels Anglada i concretament el "Quadern d'Aram", m'havia proposat extreure en forma d'haikus i tankes els trets més significatius de cada capítol del llibre.
La manca de constància que ens priva, a alguns de nosaltres,  d'acabar allò que comencem i que sovint volem disfressar amb l'excusa d'altres obligacions que ens ho impedeixen, va portar-me a que deixés la feina a mig fer.
Ara, havent-me quedat sec en la meva proposta de treball d'imaginació, us convido a fer la revisió de la part fins la que vaig arribar, amb l'esperança que, tot i que inacabada, resulti del vostre gust.

Aram i Iorgos

L'Aram, armeni, comença a ensinistrar-se en la feina de bus, al costat del seu amic el grec Iorgos

Afrodita
Bus que acarona,
el rostre d' Afrodita
d'amor deessa.

Bella escultura
a la mar enfonsada.
Forta tempesta,
un naufragi provoca,
perquè no fos trobada.

Són blaus verdosos,
ulls propis dels grecs rossos.
No tots dos bussos,
comparteixen mirada:
l'armeni els té ben foscos.

L'Aram enyora els pares
Jardí de roses

L'Aram hi pensa,
quan fuig del genocidi,
del poble armeni.

Jardí de casa,
roses, les més flairoses,
les teves, mare.

Ells mai no moren.
No és pas mort el poeta;
versos fas, pare.

Pare i fill parlen: li descobreix Homer.

Ítaca
L'illa d'Ulisses
és l' Ítaca estimada,
pàtria enyorada.
Tal com l'Aram recorda
la seva, ben preuada.

L'amorós pare,
li explica l'Odissea,
de perills plena.
Mare i fill la pateixen;
no per por de sirenes.

Marik, la mare, pren el relleu del quadern

Segueix tu, mare.
Naufragi
L'horror ella recorda,
plora i detesta.

Brutal carnatge.
Per una prometença,
de la matança
fuig el fill, i la mare.
Als que es queden, ofeguen.

Nenes, flors meves,
que fort l'àvia abraçava.
Glop d'aigua amarga,
traint, arrabassava,
els petits de la saga.

I aquesta ja la coneixeu, però la torno a posar perquè a mi m'encanta.
És la Marik que recorda el seu marit.

Vahé, poeta,
el meu cor enamores.
De cor recito,
amor, els teus poemes,
i en somnis em festeges.


Somnis eròtics













Ramon Aromí i Barquets

diumenge, 2 de febrer del 2014

EN CERT SENTIT... A CALELLA

El meus primer passos -que eren de descobriment- pel terreny del que se'n  diu estratègia literària, de la mà de la professora Mª Dolors Vinyoles, em van portar a escriure un relat que imaginava com es deurien desenvolupar algunes de les primeres vivències, d'infantesa i joventut, de l'escriptor Josep Pla, fingint com si algú, inadvertit, l'hagués pogut seguir de prop.

Essent aquesta una classe on recordem poetes i autors literaris de la nostra cultura, penso que no serà balder fer referència al gran Pla, tot i que sigui dins d'una ficció.


En cert sentit...a Calella.
 
Calella de Palafrugell - Port Bo
Foto: R. Aromí
En cert sentit, però, allà a Calella de Palafrugell, jo retrobava en Josep Pla, el que seria el gran "homenot" de les lletres catalanes, tot recorrent de petit la vora de la platja que, amb el temps, havia de ser el tan sovint transitat passeig de les voltes de la cala del Port Bo.

Des d'allà deuria anar caminant, amb pas més aviat tranquil, cap a la platja veïna del Canadell i del camí costaner estant, contemplaria les roques esquerpes que formen les anomenades Illes Formigues: font d'inspiració de tantes cròniques marineres amb les quals ens va delectar i que ja aleshores devien estar covant-se en l'esperit aventurer del corresponsal que més endavant seria.

Arribat al sorral, i essent encara molt jovenet, ja establia bones relacions amb els patrons que sortien en mar des d'aquells ports ben arrecerats i, amb to amanyagador i no sense un punt d'ironia, faria per ser rebut a bord i participar en les tasques de la pesca. Si bé, del contacte amb pescadors i mariners, el que de més profitós en va treure fou el gust per la cuina amb els fruits de mar, de la que ens parlà abastament; tant de com preparar-la, com del plaer d'assaborir-la.

Tots el racons, camins de ronda, cales avui famoses, de Tamariu al Golfet, passant per cala Pedrosa, Llafranc, Port Pelegrí, els Canyers i d'altres, foren indrets que en Pla va trescar de ben petit, i que varen forjar el seu amor pels paisatges marins i la natura en general, els quals ens va fer arribar, floridament adjectivats, en les seves minucioses i lloables descripcions.



Calella de Palafrugell
Foto: R. Aromí


*********************

Col·lecció de papers d'embolcallar xocolatines.

En Carles obre, a l'atzar, una capseta amb un exemplar antic: ja no es troba a Barcelona, els contorns del seu pis s'esborren. Amb el pensament, li sembla tornar a aquell poble, el nom del qual es completa amb el nom del riu que hi neix. Un viatge quiet, una visió il·luminada pels colors del record.
Són papers d'embolcallar xocolatines el que ell col·lecciona. Aquest embolcall que ara contempla, li havia lliurat ella.
La Teresa sabia de la seva afició i li havia guardat quan al matí, a la granja on va esmorzar, li havien servit la xocolatina, acompanyant el cafè.

No és un exemplar especialment singular, però ell el conserva en lloc preferent de la col·lecció i el té identificat amb el color blau rialler dels ulls d'ella, a través dels quals veu encara la cristallina aigua d'aquell riu, que batejà i donà el nom al poble somniat.

Vall de Lord - Solsonès
Foto: R. Aromí

dissabte, 25 de gener del 2014

DOS ESTRANYS EN UNA CLASSE

Hi ha a l'Escola de la Dona, al Departament de Literatura Catalana, un curs enginyosament ben trobat, la matèria del qual és veritablement singular. Una mateixa classe serveix per aprendre alhora literatura i l'ús d'eines informàtiques. D'això és el que en diem: "dos estranys en una classe".

Escola de la Dona - Seu actual


El mecanisme és rebre instrucció d'usuari d'informàtica per obrir el que es diu un blog, en el qual seran administradors de la seva entrada cadascun dels alumnes inscrits al curs, i anar coneixent així les aplicacions i programes que els hi permetran crear setmanalment la pròpia pàgina literària.
Hauran de treballar amb el programa PowerPoint. Hauran de saber capturar i combinar fotografies, vídeos, peces musicals i hauran de saber disposar-ho de la forma més vistosa i decorativa possible dins del blog personal. També el propi blog ofereix eines per utilitzar tota una gamma d'ornaments en colors,  grandàries i formats diversos, amés de tipus de lletra diferents, que hauran de saber fer servir. Tota la labor descrita està dirigida per una professora especialitzada en informàtica; a banda d'altres titulacions de que pugui disposar.
El resultat a final de curs serà que l'estudiant podrà passejar-se per tot aquest entorn i ser capaç de crear el seu propi vídeo o pel·lícula amb el contingut que desitgi i que es basarà en el tema que hagi triat per desenvolupar-lo en l'any lectiu.

Perquè aquesta és l'altra part de l'assignatura i que la fa especial.

Cada alumne haurà definit abans de començar, quin serà el tema sobre el que versaran els seus escrits. El text literari que presentarà cada setmana entorn de la seva tria, incorporat en el  blog que haurà creat amb els instruments abans esmentats, serà objecte de lectura pública i la professora, titulada en aquesta matèria literària, en farà les correccions i donarà els consells adients per obtenir una acurada versió del treball, en tots els aspectes que la tasca pedagògica en el camp de les lletres requereixi.

Parlem ara d'un aspecte encoratjador que encara enriqueix més la qualitat del curs. Es tracta del  gran nivell que es posa de manifest en la presentació per part dels alumnes  dels temes elegits  i de l'interès que desperten els continguts de tots ells.

Barcelona és un  denominador comú i diversos "bloggers" la posen a la base dels seus relats. Ens expliquen l'origen i el significat del nom d'alguns del seus carrers, senzills uns i històricament importants altres. Ens descriuen l'arquitectura d'edificis notoris, amb dades dels seus arquitectes; situats en cantonades singulars o al bell mig d'un passeig. Coneixem particularitats dels monuments de la ciutat i sabem dels personatges homenatjats. Ens informen amb tota mena de detalls dels parcs i espais verds i la seva transformació. Tenim notícia d'institucions culturals com universitats, biblioteques, acadèmies, museus i centres cívics. A voltes sembla que parlem amb personatges il·lustres del nostre passat, i que comentem amb ells la seva vida i obres. Ens emocionem amb descripcions pictòriques sobre quadres de pintors de renom. Recuperem poemes dels poetes més selectes i texts d'autors imprescindibles. I fins i tot "veiem" pel·lícules per les que el temps no ha passat. També la ficció, imaginativa, farà acte de presència i ens entendrirà o ens revoltarà, segons el cas.

En el camp de la poesia o potser millor de la prosa poètica, ens  bé de gust destacar un treball de la companya Felisa que presenta una metàfora, amb el principi filosòfic de la por a la llibertat. Aquella que ens dibuixa una porta tancada que no obrim per por, tot i que dóna sortida al camí que du cap a la llibertat.

Porta oberta
 _______________
________
____

Quan passat un temps, la Teresa i en Carles es van trobar casualment en l'àmbit d'una conferència, van decidir anar a prendre un cafè, per parlar una estona després de no haver-se vist durant dos anys. 

Quasi a l'hora d'acomiadar-se, en Carles li va preguntar, amb una certa inflexió a la veu: 

- I tu Teresa, ara, amb qui estàs? 

En aquell moment la Teresa va notar una angoixant tremolor i tot seguit va copsar la tremenda constatació de tenir al davant la porta que, en obrir-la, la conduiria a la llibertat. 

No la va obrir!
_______________
________
____

Porta tancada
Foto: Diari Ara



dilluns, 20 de gener del 2014

MÀXIMS GUARDONS

Érem cap a finals de temporada. Érem en el temps de la proclamació dels guanyadors....

Campió
L'Enric estava més content que un nen amb sabates noves.

Començava la fase de la competició que deixaria el seu equip com a líder destacat del torneig i ell, sense cap mena de  dubte, seria guardonat com el millor dels contendents.

Tot just començat el matx, els seus pensaments el van allunyar del joc i es va sentir envaït per una obsessiva  preocupació.

El seu germà Carles, 3 anys més gran que ell, estava a l'espera de que es resolgués el veredicte sobre la convocatòria del programa ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats), a la qual s'havia presentat.

Els dos germans havien estat sempre molt units. En Carles l'havia recolzat sempre i, sobretot li havia proporcionat l'ànim que tant necessari li havia sigut per no caure en la depressió, quan es va trobar a la vora del precipici.

Tot això ho va fer sense negligir els seus estudis, malgrat l'enorme esforç que va haver de fer. Primer per obtenir la llicenciatura, amb estades prolongades a l'estranger, i finalment el doctorat cursat als Estats Units, sempre amb qualificacions brillants.

El premi d'ICREA li era necessari perquè, després d'haver obtingut una beca "Ramón y Cajal" del Ministerio de Educación i haver-se incorporat al departament de recerca científica de la Universitat de Barcelona, volia participar en el concurs que la Unió Europea posa a l'abast dels investigadors joves per desenvolupar els seus projectes, que són avaluats amb alt rigor científic i dotats amb importants recursos econòmics a disposició dels admesos i més qualificats.

Calia doncs, aprofundir els seus treballs i completar el seu currículum amb els informes presentats a les diferents publicacions del món científic, que com la molt prestigiosa Revista ANGEWANDTE CHEMIE, havien acceptat la seva inclusió.

L'Enric sempre havia covat un nociu sentiment de culpa. Pensava que havia estat un destorb per al seu germà i que havia impedit que la carrera d'en Carles no hagués estat encara més brillant i  a més temia que ara pogués veure tombada la proposta presentada a causa de què, les atencions que sempre li havia dispensat, l'haguessin distret de l'intensa i minuciosa dedicació que la seva feina i estudis requerien. També pensava que havia acaparat tota l'atenció del seus pares, allunyant-los del seu altre fill, que tant ho mereixia i tant recolzament i estimació necessitava per a tirar endavant la tasca ingent que carregava.

Aquestes cabòries el conduïren a fer un mal partit, no va contribuir gens al joc dels companys i van perdre, la qual cosa els va deixar fora de la cursa pels màxims guardons.

En sortir de les instal·lacions esportives l'Enric va rebre una trucada. Era en Carles que li anunciava que havia estat guanyador, amb nota d'excel·lència, del premi ICREA. Va plorar. Va plorar i va riure. Amb una alegria immensa i, fent servir l'expressió irònica que sempre utilitzava com a broma alliberadora, va dir allò de què "a ell no li feien cap falta les sabates noves".

L'Enric jugava amb cadira de rodes, en un equip de companys discapacitats, des que feia uns anys, per causa d'un accident de moto, li havien amputat les dues cames més amunt dels genolls.

Primer premi



P.S. Dos anys més tard, en Carles va guanyar el concurs de l'Unió Europea i ara és cap d'un departament de recerca de la Universitat de Barcelona, on desenvolupa el seu projecte d'investigació.

dissabte, 4 de gener del 2014

MÚSICA AL PALAU PER ANY NOU



El dia 1 de gener de cada any des de 1941 (el 31 de desembre de 1939 hi havia hagut un primer concert extraordinari) se celebra a la Sala Daurada del Musikverein de Viena, Àustria, el Concert d'Any Nou a càrrec de l'Orquestra Filharmònica de Viena, dirigida per diferents directors de prestigi mundial.

Com a mostra prou significativa citarem només Herbert von Karajan l'any 1987, i el més recent, el 2013, Daniel Barenboim. El primer director va ser Clemens Krauss que se'n va fer càrrec fins la seva mort l'any 1954.

El programa consisteix bàsicament en obres de la família Strauss -Johann Strauss, pare; Johann Strauss, fill; Josef Strauss i Eduard Strauss- encara que en alguna ocasió s'han tocat també obres de Mozart, Wagner i Verdi i altres, i té com a característica tradicional finalitzar amb El Danubi Blau i la Marxa Radetzky, tot i que aquestes peces no figuren al programa de mà.



Musikverein - Sala Daurada


Amb aquesta referència extraordinària i amb el prestigi de la Strauss Festival Orchestra, el Palau de la Música de Barcelona ha programat també una gala musical amb el nom de Gran Concert d'Any Nou.




La Teresa, melòmana declarada, que fins i tot tecleja amb força traça i bon nivell el piano, era una oient habitual del Concert d'Any Nou de Viena, per mitjà de la televisió, que alhora presenta els números de ballet, simultanis a la seva interpretació musical.

Cada 1 de gener, prenent alguna hora a la son que a causa de la celebració del Réveillon l'hagués retingut més estona al llit, presenciava amb gran joia aquella meravellosa interpretació de les obres dels Strauss.

Aquest any, però, va decidir veure i escoltar directament al Palau de la Música allò que, per les referències rebudes, era potser el que més s'acostava a l'esdeveniment tant especial de Viena.

Havia comprat una bona localitat. Aviat, però, es va adonar, entesa com era, que es tractava d'un succedani a considerable distància de l'original que ella anhelava. Tanmateix va ser comprensiva i va procurar gaudir del molt digne esforç que, tan l'orquestra com el cos de ball, i molt especialment les cantants, feien per oferir un espectacle de qualitat i alhora, pel que es veia, molt agradable al públic, per tal com agraïa ostensiblement les actuacions en cadascuna de les parts del programa.

Tot i així, no va poder evitar abstreure's i, induïda pel glamur del Palau, va començar a enyorar les trobades que en aquell recinte monumental, que de vegades anomenaven Temple, havia tingut amb en Carles i que, en ocasions especials, els havia plagut compartir-les fent dringar una copa de cava al Foyer.

De sobte va pensar que ell també podia ser-hi. El Carles sempre havia dit que de música no hi entenia, i que l'única classificació que en feia era entre la que gaudia escoltant-la i la que no. Els valsos i altres obres d'Strauss eren de la primera classe. Amb aquesta esperança va començar a escorcollar amb la mirada tota la zona de platea que li quedava a sota, revisant també llotges i laterals. Era un absurd. I endemés, encara que hi fos, ella l'havia desencoratjat temps enrere quan ell se li va voler acostar de nou.

En acabar el Concert es dirigí cap a la sortida i en enfilar les escales que condueixen a la planta inferior, va veure com pel tram d'escales del davant, baixava ell. El cor li va fer un salt. La distància era llunyana però, tot i barrejats entre el nombrós públic, tots dos es van veure. La Teresa va dubtar. Veia que al confluir les dues escales al replà, es trobarien just l'un davant de l'altre. No sabia si accelerar o endarrerir-se.



Palau de la Música - Escalinata



Era massa tard. Va passar gairebé fregant el seu braç, però no es va atrevir a dir-li res. Va veure la sorpresa als ulls d'en Carles, però ella no es va aturar.

De camí cap a casa, va pensar que potser havia fet esvair-se la darrera oportunitat de recuperar quelcom que la faria tornar a ser aquella guineu amiga...

I per descomptat mai no seria possible aquell viatge a Viena que, tot i sense que haguessin d'assistir al Concert d'Any Nou, ell una vegada li havia proposat, com la realització d'un somni viscut vora el Danubi, agombolats per música de vals, al bell mig dels boscos d'aquella bella ciutat.



El Danubi

Haiku
Musical gala,
com l' amor emociona.
Mon cor inflama!!

Ramon Aromí i Barquets

dijous, 12 de desembre del 2013

TECLEIG ISOLADOR

S'apropava el Nadal i li va fer il·lusió anar a l'Auditori on havien programat El Messies de Händel, en interpretació de l'Orchester Wiener Akademie dirigida pel seu fundador Martin Haselböck, i pel Chorus Sine Nomine dirigit també pel seu propi fundador Johannes Hiemetsberger, tots ells austriacs i amb l'inestimable aportació de la soprano Núria Rial, el tenor Steve Davislim, el contratenor Jordi Domènech Subirana i el baríton José Antonio López.



Havia calculat malament el temps i va arribar a les instal·lacions una hora abans de que permetessin l'entrada a la sala de concerts. Faria l'espera prenent una consumició al propi bar de l'Auditori.

Era molt aviat i el local era pràcticament buit. Va prendre seient en una taula i es va disposar a deixar transcórrer el temps fins l'hora d'anar a ocupar la seva butaca al 2on.anfiteatre.

Allò s'anava omplin, les taules eren ja totes plenes i encara hi havia una munió de gent cercant amb cert desfici un  lloc on seure i prendre els seus refrigeris. Ell se sentia incòmode i experimentava una mica de vergonya en adonar-se que tothom el veia sol en una taula, davant d'una safata, una copa i una tassa de café buides, mentre els altres es desesperaven esperant que s'aixequés.

Aleshores, una jove, decidida, li va demanar si podia seure al seu costat. Va accedir amablement. Es va sentir alleujat. Ja no donaria aquella mala impressió. Eren dos a la taula i encara estaven consumint.
La noia va començar  a compaginar el menjar i el beure amb un tecleig frenètic del seu telèfon mòbil. Ell pensava que quan acabés d'enviar el seu missatge li preguntaria pel seu interès per la música en general, pel compositor Händel i per l'obra El Messies en particular. Li semblava el tema més adient en aquelles circumstàncies.

Tampoc es tractava de que cregués que aprofitant que havia estat amable en cedir-li el lloc, volia establir una conversa que inclogués cap tipus de matèria indiscreta o proposta més agosarada.

En una petita pausa li va preguntar si també aniria al Concert, a la qual cosa va respondre afirmativament.
Però veient que el tecleig no cessava, va treure ell el seu propi mòbil i va començar a utilitzar-lo de forma compulsiva.

S'acostava l'hora de dirigir-se cap a l'accés a les localitats quan alçant els ulls i mirant-la fixament i amb bonhomia, li va dir a la noia:
- Aquests aparells -fent referència als mòbils- són una meravella per a la comunicació, però és una llàstima que alhora siguin uns elements tant nefastos per tal com propicien l'aïllament de les persones, tot i trobar-se ben a prop.

Ella va somriure i va donar senyals d'haver-ho entès i potser també de lamentar-ho.

L'Auditori - Sala PAU CASALS

Acord "musical" no reeixit

Va encendre dins seu, la música,
-en esclatar l'esplendorós "Al·leluia"-
la flama de complicitat, única...
¡que la manca de connexió s'enduia!!

dissabte, 7 de desembre del 2013

MARGUERITE

La tria es deu a un impacte personal rebut.
En tombar una cantonada de la sala anterior del Museu i topar de cara amb el quadre, vaig tenir una forta i alhora agradable impressió. 

Marguerite - MATISSE
La vaig poder veure quan al Museu Picasso vaig visitar l'exposició titulada "Picasso i la seva col·lecció".

Mirant l’obra més detingudament, cada cop em va resultar més colpidora.
És el retrat de la filla de l’artista, fet amb un traç simple, però molt potent, que dóna uns perfils perfectament definits i paradoxalment confereix al personatge una mirada viva i decidida, tot i la senzillesa en el dibuix dels ulls.
El color utilitzat, és atractiu sense ésser llampant, com per contra sol ser habitual en Matisse donada la seva pertinença al moviment del Fauvisme, introduint l’excentricitat de donar als cabells el mateix color verd que al vestit de la model. Aquest cromatisme es veu tallat sobtadament pel negre intens de la cinta que envolta el coll de la noia, la qual cosa enriqueix el conjunt.
Al meu parer és admirable aconseguir un efecte tan satisfactori amb tan poca complicitat.

Picasso i Matisse, dos titans, dos genis de la pintura, es van conèixer en el transcurs de la primera dècada del s.XX i la seva relació ha estat qualificada com d'amor-odi. Són nombroses les anècdotes que s'expliquen en les que es posen de manifest els sentiments d'admiració i gelosia que es professaven.
Una prova d'aquesta admiració és l'intercanvi d'obres que van fer entre ells, i fou així com Picasso es va apropiar del quadre "Marguerite", incloent-lo en la seva col·lecció privada. 

Lo trobador de
MARGUERITE

Enamora la bellesa
espurnejant de vos ulls,
que fan vèncer amb fermesa,
del desamor, els esculls.

No eixampleu més ma ferida,
oh Deessa! oh bell Mite!
Jo per vos perdré la vida,
oh, estimada Marguerite!

Ramon Aromí i Barquets



dissabte, 30 de novembre del 2013

ROSA PUNXADISSA


El poeta, filòsof i científic alemany Johann Wolfgang von Goethe,  que va viure a cavall dels ss. XVIII i XIX (1749-1832), va escriure una poesia que parlava d'una rosa amagada que un dia va trobar. Aquest poema va ser musicat pel compositor Heinrich Werner (1800-1833) i també per  Schubert (1797-1828).
Més endavant, el nostre musicòleg barceloní Joaquim Pena (1873-1944), en va fer la següent traducció:

Rosa de bardissa

Una rosa el nin trobà,
rosa de bardissa,
fresca i tendra el va encisar
i ell bo i ple de goig anà
vers la flor que l'encisà,

rosa, rosa, roja flor,
rosa de bardissa.
Rosa de bardissa


Diu el nin jo et trencaré
rosa de bardissa
diu la flor jo et punxaré
perquè te'n recordis bé
car jo soc punxadissa,

rosa, rosa, roja flor,
rosa de bardissa.

Ell esquerp la va trencar,
rosa de bardissa,
més la flor el va punxar
i ell de bo de bo plorà
car n'era punxadissa.

Fóra possible, i així ens ho hem volgut imaginar, que Antoine de Saint-Eupéry, hagués conegut aquest poema, justament en la versió de la traducció que en va fer Joaquim Pena, ja que tots dos foren contemporanis -van morir el mateix any 1944- i hagués concebut, en el transcurs de la creació de la seva història de "Le Petit Prince", la idea d'un nin encisat per una flor.

Fins i tot va crear la rosa del seu relat fent ostentació de les seves quatre espines. Espines que el petit príncep no sabia per a què servien.
No feia altra cosa que repetir: "Les épines, à quoi servent-elles?
Potser ella mateixa el va advertir en algun moment que era punxadissa.

Roses amb espines



La Teresa era per en Carles com una rosa única al món.
Ell l'havia recolzada en tot moment davant de tothom. I quan s'havia sentit dubtosa en la seva feina o en els seus projectes, ell l'havia animat, fent-li recobrar la confiança en ella mateixa i en les seves qualitats per encarar les dificultats que li poguessin sorgir.

Per la seva banda, ella sabia reconèixer el suport que el Carles tothora li donava, i li agraïa amb generositat, sense amagar-li l'estimació que per ell sentia.

Per això, en Carles va quedar tant sorprès quan, amb el temps,  se'n va adonar que ja no era únic al seu món. No es trobava en el primer lloc de les seves preferències. I quan li va demanar pels motius, va rebre la primera punxada de la Teresa.

- No, Carles, tu i jo ja no tenim res de què parlar... va dir-li.
- Però Teresa, jo... i ella el va tallar,
- Fes com si mai no m'haguessis conegut.

Més endavant, en Carles va observar il·lusionat, algun gest amable, que va interpretar com una voluntat de part de la Teresa de voler refer els vincles que la guineu els havia augurat.
Immediatament ell se'n va fer ressò i s'hi va acostar per esbrinar l'autenticitat del seu pressentiment, tot oferint-li, com solia fer abans, un entranyable poema:

 VIVA FLOR

Rosa viva,
com l'amor,
bo i la tallis,
mai no mor,
car només un frec de llavis,
ja desvetlla el nou rebrot.

Malauradament, tot i el seu esforç, va rebre la segona fiblada.

- Si vull comunicar-me amb tu, -li va deixar anar la Teresa- creu-me que ho faré de manera que no en tindràs cap dubte.


"... i ell de bo de bo plorà, car n'era punxadissa".

Espines de roser

dimarts, 26 de novembre del 2013

A LA RECERCA DEL DOCUMENT PERDUT

Va ser tot llegint el llibre "VIOLA D'AMORE", de Maria Àngels Anglada, que ho vam concebre.

El personatge d'en Climent Moragues revela que ha trobat a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i La Geltrú, l'original d'una partitura de Mozart: l'inacabat "Trio en do menor. Allegro. Andante cantabile", que es considerava perduda des de l'any 1838.

Aquesta referència ens va cridar l'atenció i tot seguit se'ns va encendre el desig d'anar a visitar aquesta Institució que, per les dades que després vam recopilar, prometia ser força interessant.

Val a dir en aquest punt, com hem d'agrair a la Maria Àngels Anglada, que la seva erudició li faci abocar a les obres que ens brinda, multitud de dades de cultura, les quals aporta sense fer-ne ostentació i ens van amarant sense adonar-nos-en, amb la mateixa quietud que l'aigua d'una pluja benefactora.

Així doncs, fent servir el tren com a mitjà de locomoció -per a fer honor a la fabulosa exposició de locomotores que a Vilanova tenen l'orgull de conservar al Museu del Ferrocarril- ens vam dirigir cap aquella localitat, bressol del que fou Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià, amb la velada intenció de -tot visitant les obres d'art  que el Dr. Víctor Balaguer va llegar a la vila l'any 1884, completades més tard per nombroses donacions- descobrir alguna peça, llibre o document que hagués restat ignorat al llarg de segles.
Biblioteca-Museu Víctor Balaguer
El que allà vam trobar fou un conjunt extraordinari, per la seva qualitat i bellesa, de pintures, escultures, peces de ceràmica i vidre, i objectes etnogràfics de cultures llunyanes, que inclouen, fins i tot, dins de la col·lecció egípcia, una mòmia d'un infant.

Entre els pintors que hi tenen obra trobem a Martí Alsina, Rusiñol, Casas, Nonell, Mir i altres autors catalans des del Romanticisme al Noucentisme.
Sala de la dona
El Museu del Prado hi té cedides obres del barroc, entre les quals hi ha pintures de El Greco, Ribera, Goya, Rubens i Van Dyck.

La Biblioteca presenta el mateix aspecte de quan va ser inaugurada i conserva un nombre excepcional de volums de les més diverses matèries del coneixement universal i la literatura.
Biblioteca
Aleshores, aquell nostre anhel   no declarat va ser tot d'una gairebé sadollat, doncs vam coincidir amb una mostra temporal procedent del fons documental de la biblioteca, consistent en llibres i correspondència de Salvador Espriu, exposats amb motiu del centenari del seu naixement.

Vam llegir adelerats cartes escrites pel mestre, no cal dir-ho, amb la seva lletra menuda i estil sobri i rigorós, però, oh sorpresa, una d'elles que era escrita en castellà, ens posà sobre la pista. Va ser aquí, en aquest document, on varem fer la descoberta que anàvem cercant:

 ¡vam trobar dins del text, una conjunció copulativa que el poeta havia escrit amb una "i" llatina!

Voleu creure que se'ns va fer present el somriure sorneguer de l'Espriu, fruit d'aquella ironia refinada que se li atribuïa, introduint la suposada esllavissada en un text en castellà?