MAR i MUNTANYA

Heu sentit o heu participat mai en la típica discussió dicotòmica de "Mar o Muntanya"?

- A mi m'agrada més el mar, diu l'un.

- Doncs jo, sóc més de muntanya, respon l'altre.

I a partir d'aquí comença tot una bateria d'argumentacions, d'impressions que pretenen ser objectives, que volen fer veure quines són les bases sobre les quals s'assenten una o altra preferència.

- El mar, apunta el primer, presenta una immensitat com d'element inabastable, que proporciona, davant la seva presència, un colpidor eixamplament de l'esperit.

- T'has trobat mai, contesta el segon, dalt d'un cim, enmig d'una serralada, on la mirada no abasta altra cosa que valls i carenes, havent tingut la sensació de ser el centre de l'univers?

I així va fent cadascun les seves aportacions, amb aquests termes o semblants.

MAR

Els paisatges marítims són sempre canviants. El vent, modifica la capa superior de l'aigua del mar i aixeca onades de diferents alçada i longitud, i quan els hi pentina la cresta, neix un bosc de blancalls que li donen l'aspecte d'un formós camp d'ametllers florits.

El sol i els núvols, en ser-hi reflectits, atorguen a la superfície marina colors de diferents tonalitats, amb domini de les gammes de blau; tanmateix a prop de la costa la vegetació riberenca i els fons sorrencs hi fan aparèixer els verds i els turqueses més exòtics i atractius.

De nit la lluna dibuixa un sender de plata que evoca les esteles que Machado va recollir al seu poema, i llur emocionada contemplació inspira als enamorats una fugida cap a l'horitzó més allunyat.

Costa atlàntica d'Irlanda
Foto: R.Aromí

Corprèn i atemoreix l'embat de les feréstegues onades trencant amb estrèpit contra els penya-segats i, malgrat tot, no es pot deixar de contemplar l'espectacle que la imponent naturalesa proporciona.

Per contra, quan el mar està en calma i l'onada és suau, s'arrauleix damunt la sorra de la platja, tot acaronant-la, talment com si li humitegés els llavis abans de besar-la.

Calella de Palafrugell
Foto: R.Aromí

MUNTANYA

A la muntanya, la natura desplega tota la força que el xoc de continents i plaques tectòniques van exercir en la formació de les serralades. El resultat que n' hem rebut és un esplèndid i meravellós panorama format per vessants de boscos frondosos, prats i carenes ben modelades; parets de roca escarpada; cims altíssims i valls profundes; rius, torrents i rierols d'aigües clares.

La paleta de colors que la variada vegetació ens ofereix és infinita. Podem anar-hi en qualsevol època de l'any, i en cadascuna hi trobarem la decoració pròpia i sempre colpidora. No cal insistir en l'especial gamma de colors, que proporciona el bosc tardorenc, entre els quals sobresurten totes les tonalitats del verd, puntejades de grocs, ocres i vermells. És d'una exuberància aclaparadora!

L'hivern ens farà gairebé plorar de veure els perfils amables que la capa de neu confereix als més abruptes relleus i quedarem bocabadats al contemplar la bellesa amb que aquest blanc element revesteix tots els paratges de formes sorprenents. També patirem el neguit que ens durà la tempesta, quan la sentirem retrunyir descendint des dels pics més enlairats fins al fons de la vall i  potser, tot d'una, algun llamp segarà de soca-rel un enorme pi ben a prop nostre. I tanmateix, no ens en podrem estar d'observar el fenomen i admirar com els salts d'aigua prenen gruix i davallen pels  barrancs  amb terrabastall de pedres i terra. Tampoc no ens voldrem perdre l'estelada de les nits serenes, innombrables punts lluminosos que exerceixen  com  a posts de guaita de l'univers sense fi.

 

Vall de Lord - Solsonès
Foto: R.Aromí

Els Bastets - Solsonès
Foto: R.Aromí

La conversa no s'acaba mai. Pot continuar així fins l'esgotament.

Jo, però, em declaro eclèctic. Les meves preferències recauen tant en Mar com en Muntanya.

I d'aquesta manera és com trobo el més veritable sentit al mite encantador creat pel nostre poeta Joan Maragall, quan exalta l'harmonia d'ambdós espais, amb la romàntica imatge de l'encontre amorós entre la sirena i el pastor.

En conseqüència no trobareu estrany que refusi la presentació que fa la carta d'alguns restaurants, quan utilitzen la metàfora de "Mar i Muntanya", per oferir no altra cosa que un prosaic plat de "Pollastre amb escamarlans".              

GLAUCA DE QUIOS (II)

L'illa de Quios

El caràcter de la Glauca es comença a forjar ja de ben petita,  a partir de l'educació que rep de la seva família, principalment dels pares i de l'oncle metge.

La mare li fa estimar la música i les arts: instruments, composició de cançons, poesia.

El pare li transmet el valor dels treballs del camp i la bellesa del món rural.

Ella recull aquests principis i va impregnant el seu esperit amb ells, però ho fa virtuosament, és a dir, aplicant-hi les seves capacitats.

Per una banda, sap gaudir ben aviat i ho farà la resta de la seva vida, de la bellesa de les flors, dels arbres i dels seus fruits. Sap destacar-ne els colors, les olors i els sabors. El vi jugarà un paper important en el seu esdevenir. Frueix de la natura. Molt especialment del mar.

Raïm a punt de verema

Per l'altra, s'esforça i es fa destre en la creació i la interpretació de les arts esmentades, que l'acompanyaran sempre per donar alegria i consol a tothom que l'envolta. I és fer-ho amb aquesta voluntat el que engrandeix la seva virtut.

No desaprofita la proximitat del seu oncle, metge, per introduir-se en el món dels medicaments i els principis de la medicina. La seva intel·ligència li permetrà utilitzar aquests coneixements de forma solidària ajudant el seu tiet en cassos de necessitat.

Serenitat. L'exhibeix en afrontar la mort de la germana. La mort és un fet quotidià, pensa, una visita acostumada a totes les llars.

Fermesa en les decisions que pren. La mare intenta retenir-la, amb un subtil xantatge sentimental, i ella, tot i que endarrereix el viatge, no el suspèn.

Les roses d'Afrodita. És com ella es refereix a l'amor. L'amor ocupa una part importantíssima, fonamental, en la seva vida i el seu ésser. L'amor li farà posar en valor les seves més arrelades virtuts.

Tendresa en els seus encontres amorosos amb el jove Lèukion, al qual tindrà present fins a la mort.

Capacitat de gaudi intens en l'acoblament amb el seu Càrmides, més dolç que la mel, diu, i que amb cert transcendentalisme afirma que en el clímax de l'amor se "sentia esdevenir immortal".

Tolerància i comprensió, davant de l'evidència i les conseqüències doloroses per a ella, de les tendències sexuals del seu amant primer i marit després.

Fidelitat, malgrat tot, en l'absència de l'espòs. Refusant fermament incitacions alienes.

I fins i tot, enteresa, quan ha de reconèixer la nova infidelitat d'ell amb un noi.

Compassió en el lliurament d'ella a un jove esclau, quan el marit viu allunyat del seu llit, que efectivament és més un gest compassiu que no pas un afany de plaer, tot i que, sentint-se ja dona madura, no el menysprea.

La situació de tirania i corrupció que governava Alexandria la faran activar un altra de les seves més elevades qualitats: el compromís amb la justícia. Dominant la por al perill al que no dubta d'exposar-se. El seu comportament és heroic, arrisca la vida, quan l'amic d'en Càrmides és injustament empresonat i executat.

Té respecte pel culte als déus, d'acord amb la cultura del seu temps, però la seva consciència li fa recordar: "havia aprés del meu oncle...a confiar més en la traça i el treball, en les propietats de les herbes medicinals, en el coneixement, que no pas en els sortilegis".

Tenacitat. Contínuament en dóna mostres. S'embarca novament cap Atenes, contra l'opinió paterna, quan fa temps que el marit no dóna senyals de vida.

Tendresa altre cop. S'embadaleix i enyora l'esguard greu i bondadós del pare.

Realisme, en front de l'èpica. Nega la bellesa d'una mort en la batalla a la flor de la joventut. Renega de les guerres.

Generositat, alliberant a la seva esclava.

Aquesta és la meva Glauca, dotada de llibertat integral que es posa de manifest en tot el seu comportament, fidel a la seva consciència, en paraules, fets i pensaments.

I en el fons per a mi, ella és la pròpia Maria Àngels Anglada, la qual per acabar el llibre diu, enigmàticament:

"...des d'aquella alba, Glauca de Quios s'ha sobreviscut".  

================

 

Com em deia fa poc una col·lega nostra, és difícil saber si l'encertes o no quan et poses a fer reflexions, però almenys hi ha dues evidències positives en haver fet aquesta feina: primera, m'he obligat a pensar i, segona, he tornat a llegir el llibre, que no és poca cosa.

GLAUCA DE QUIOS (I)

Glauca és la dona protagonista de la novel·la de Mª Àngels Anglada "Sandàlies d'escuma".

Fa temps que volia parlar d'ella. L'estratègia és simple: el personatge et captiva i proves d'imaginar com és en realitat; vull dir intentar saber quin és el seu pensament; la seva norma de vida; el seu tarannà; les seves conviccions. A què respon el seu capteniment davant dels fets, les situacions compromeses que va trobant en la seva vida, des de l'adolescència fins a la maduresa.

Per fer aquesta anàlisi disposem de l'esplèndida narració que ens ofereix l'autora del llibre i de la subtilesa que fa servir per a fer-nos conèixer l'enormitat del caràcter del personatge, sense haver de caracteritzar cadascuna de les seves qualitats, ni enumerar totes les seves virtuts. Perquè pensem que l'obra està escrita en primera persona i és la mateixa Glauca la que ens explica la seva història.

És per aquesta raó que se'm revela com a interessant fer la meva pròpia traducció de la immensa personalitat de la Glauca; una personalitat que és, de tota la narració, allò que va deixar en el meu ànim l'empremta més marcada. I que fos així no és cap mèrit meu, doncs diria que era l'objectiu de l'autora en presentar aquesta dama als lectors.

L'illa de Quios

Continua a: GLAUCA DE QUIOS (II)

EL FULL EN BLANC

He sentit a dir molts cops que aquells que s'enfronten amb un full en blanc a l'hora d'escriure per als altres senten una mena de basarda semblant a allò que se sol qualificar com a "por escènica".

Full en blanc

És el cas de professionals abans d'iniciar un informe tècnic; columnistes de diaris i revistes quan han d'emetre els seus treballs periòdics; cronistes que preparen el relat dels fets que segueixen; així com autors d'articles diversos.

Hi ha en canvi cassos diametralment oposats. A mi per exemple, em produeix enveja sana llegir al principi d'un espai a la contraportada d'una publicació l'expressió: "avui els parlaré de..."

Aquesta persona no sembla que tingui aquest problema; té un tema a punt per explicar o per opinar, per fer-nos arribar el seu punt de vista sobre una qüestió que pot ser banal o d'importància profunda, però que tractarà de tal forma que ens permeti reflexionar-hi; o potser només pretendrà fer-nos passar una bona estona de lectura amena i divertida. Però el que és més important és que el material el té i pel que sembla això li passa cada dia. "Avui els parlaré de...". Extraordinari!!

En el món de les lletres, professors de literatura expliquen que és força corrent entre els novel·listes quan s'enfronten a la seva òpera prima que superin aquesta situació de certa paràlisi davant l'ordinador, versió actualitzada del full en blanc, escrivint sobre la seva, generalment no reconeguda, biografia. 

Pantalla en blanc (malgrat la foscor)

Més endavant, si tenen èxit, continuen esprement la temàtica, afegint cada cop més altres formes de ficció i allunyant-se de les pròpies vivències, però que en tot cas, recomanen, convé escriure preferentment sobre tot d'allò que es coneix per haver-ho viscut o també per haver-ho investigat o estudiat.

Citen els experts, en aquest punt, com els professionals recorren en ocasions a l'anomenada estratègia literària.

És aquest un recurs consistent en aportar succintament un fet aliè al relat; un pensament; un succés real o fictici o qualsevol altre circumstància, que permetrà al narrador compondre i desenvolupar dins de la història una part de llegenda fruit de la seva imaginació, que enriquirà l'obra i farà possible que llueixi tota la bellesa del llenguatge que ell sigui capaç d'exhibir i fer aflorar, sense que aquesta elaboració hagi de tenir cap relació amb el seu desencadenant estratègic.

I heus aquí que jo, innocent de mena i una mica babau, caic de quatre potes i se m'acut posar-li al meu blog el títol de: "Estratègia literària,  estímul d'imaginació".

I ja em teniu aquí, navegant en solitari al bell mig de l'oceà, pensant que això sortiria tot sol només llegint la capçalera, i resulta que em trobo amb el fatídic "full en blanc" al davant, atemorit i sense saber què dir.

Navegant solitari

Espero que em disculpeu pel que acabo d'escriure. Si ho feu i, a més a més, si això serveix  com a exercici acadèmic, i no hi hagués gaires faltes d'ortografia, ja em donaria per satisfet. 

"L'AMIGA DESCONEGUDA"

El butlletí periòdic de NODAMEN, Associació d'alumnes i ex-alumnes de l'Escola de la Dona, publica en cada edició la secció anomenada: PERSONATGE DESCONEGUT.

Il·lustració del Butlletí de NODAMEN
Original: Àurea Brufau

 

És una endevinalla que proposa, a través d'unes pistes que facilita, el descobriment del  nom d'un personatge de qualitats reconegudes i d'extensa fama a tot al país i de vegades al món.

S'hi incentiva la participació amb la possibilitat d'entrar en el sorteig d'un premi entre tots els encertants. Un premi sense gaires pretensions però estimable.

S'ha de dir, tanmateix, que les pistes condueixen fàcilment a la solució i que el veritable encert és el dels creadors del concurs perquè, fomentant la recerca de les dades necessàries per a participar-hi, conviden als lectors a conèixer o  ampliar el coneixement d'una persona que ha estat important per alguna o algunes de les manifestacions de la cultura.

El joc del "Personatge desconegut" em porta a una versió més particular d'aquesta figura incògnita.

Jo tinc una amiga a la que desconec. No l'he vista mai. I ella tampoc sap que l'he adoptada com amiga; admirada amiga! I tant de bo que no es molesti si mai sap que m'he pres aquesta llibertat.

És doncs, "L'AMIGA DESCONEGUDA".

Les pistes que d'ella m'han arribat revelen que és una persona, en certa forma, excepcional.

Abans de res diguem, pels que no em coneixen, que jo sóc un home gran, d'aquells que temps enrere en deien un ancià. Ara es conformen en dir-ne "grans", als de la meva edat. Sóc d'aquells que els coneguts, quan fa més de sis mesos que no t'han vist, et diuen: caram, tu, et trobo molt bé!

I gràcies que, per cortesia, ara ja no et diuen: què bé que et conserves!, com es feia fins no fa gaire.

L'amiga desconeguda, tot i que més jove, deu estar crec, per edat, a prop meu, però encara se li deu poder dir sincerament: escolta, et veig molt bé!, i no altres expressions més contemporitzadores.

La imagino amb un aspecte agradable, amb un port elegant i maneres amables. Dic imagino, perquè no la conec, ja ho sabeu, però les pistes indiquen que, amb tota seguretat, aquestes qualitats i moltes més les té, i molt especialment en el seu interior.

Per començar diré que escriu de forma exquisida, amb senzillesa i claredat, amb un discurs que es fa simpàtic i alhora interessant i, a més a més, amb un contingut intel·ligent i ple d'aportacions cultes, que tant es refereixen a la història, a l'arquitectura i a l'art, com a la transformació de la ciutat enyorada en la que viu i en la que suposo que ha nascut.

És especialment notòria la delicadesa amb què descriu el carrers del seu barri d'infància i adolescència i la preocupació que sent per l'amenaça que recau damunt d'aquelles botigues emblemàtiques que encara hi romanen, i que conserven els trets més valuosos de la seva antiguitat,  i ofereixen amb professionalitat i tracte amable productes diversos i de qualitat.

Jo he passejat per allà a la recerca impossible de l'amiga desconeguda i, fins i tot m'ha fet l'efecte, inversemblant, de veure-la asseguda davant d'una tassa de xocolata amb nata en una d'aquelles delicioses xocolateries i també m'he sentit  temptat d'entrar-hi, si bé el record d'un indicador d'analítica inoportunament alt, me'n ha fet desdir.

També es desprèn de les pistes rebudes, que dibuixa i pinta amb força traça. Ignoro si el seu fort són els llapis de colors o l'aquarel·la, però diria que cultiva un estil proper a la il·lustració de contes per a infants i joves.

I sense cap mena de dubte, estima la natura, els arbres i les flors; al camp i a la muntanya i també com a ornament de parcs i jardins, que la fan gaudir d'allò més, fins i tot quan els néts, als que ella vol educar en l'amor a les belles espècies vegetals, li fan passar, amb el seu tarannà entremaliat, alguna lleugera  sufocació.

Coneixeu a la meva "amiga desconeguda"?  No?

Jo no voldria arribar al punt de que ningú no m'hagi de dir, ja sense pal·liatius: 
¡Què bé que et conserves!... sense haver-la conegut.    

DESCRIPCIONS PICTÒRIQUES de Jesús Moncada

Dèiem en el nostre treball sobre l'obra Camí de sirga de Jesús Moncada que Hèctor Moret Cosso en la seva biografia d'aquest autor, explicava: "De sempre, i en paral·lel, Moncada s'havia dedicat intensament a la pintura, a la lectura i a la reflexió literària".

No es estrany, doncs, que el seus coneixements de l'art de la pintura, teòrics i pràctics, quedessin àmpliament reflectits en la seva obra literària.

És per això que l'esmentat treball va consistir en recollir i ressaltar algunes de les belles descripcions de la seva novel·la que contenen aquesta empremta pictòrica i que van ornant de forma metafòrica i policromàtica nombrosos espais del seu relat.

Mostrarem alguns exemples del què estem dient, per a millor fer-nos entendre.

Fent referència a la pintura de les verges màrtirs, paradigma del tema apuntat, escrivia Moncada:

Les tres gràcies - Rubens

"relegada a les golfes...només rebia les visites emocionades del senyor Octavi, que hi pujava en pelegrinatge secret a contemplar, espiat per la Camil·la, la frescor de les nimfes que el fill enyorat feia passar per donzelles cristianes". (Pàg.19)

El quadre que es podria compondre amb aquest relat, tindria abundants reminiscències del que va pintar Tintoretto, "Susanna al bany", representant a la casta Susanna i els ancians que l'espiaven, el qual ben segur que coneixia en Moncada i potser el tenia present en plantejar la situació del vell Octavi.

Susana al bany - Tintoretto

 Al·ludint a albades i postes de sol, deia coses com aquestes:

"...un capvespre tempestuós que pintava el cel de la vila amb carmins violacis, ors esmorteïts i bromalles negres..." (Pàg.11)

"...les primeres vermellors de l'alba van pujar al mur que vorejava l'Ebre..." "Com els altres matins, la llum, quan ja se li empal·lidien les primeres rojors, va anar buidant la tenebra..." (Pàg. 14)

"... en el port tacat d'ors bromosos a punt de quallar en un sol enlluernador". (Pàg. 130)

"Es perdia enllà del pont entre les esplendors d'un crepuscle de foc". (Pàg. 144)

"...mentre l'alba començava a flamejar en els molls deserts". (Pàg. 221)

Una sola mostra d'un quadre de Monet, en aquest cas "Impressió. Sol ixent", fora suficient per adonar-se de com en Moncada "pintava" les seves descripcions tal com el pintor les teles.

Impressió.Sol ixent - Monet

Però va ser, continuant amb l'interessant i divertida lectura de la novel·la, que la meva imaginació es va disparar, en arribar al capítol VI de la segona part del llibre.

Vaig "veure" aleshores a Jesús Mocada, -potser en alguna escapada d'estiu, encara jovenet quan tot just compaginava la percepció d'alguns calerons de la seva no gaire abundant obra pictòrica amb la feina a l'editorial Montaner y Simón- bocabadat, contemplant la Capella Sixtina, allà al Vaticà, i quedant profundament impressionat per la profusió d'escenes i personatges que omplen a vessar absolutament tots els espais, parets i sostres capaços d'admetre una pinzellada, formant en conjunt una apocalíptica representació de l'univers terrenal i diví.

Capella Sixtina - Miquel Àngel

 La forta impressió rebuda, que deuria quedar gravada en el seu més profund estadi anímic, unit a l'art literari de Moncada, amarat de l'esperit del pintor que duia dins, el va fer homenatjar, perdoneu-me la llicència, l'esplèndida decoració d'aquell espai religiós, fent que el "seu" artista de Camí de sirga, l'Aleix de Segarra, omplís l'edifici del convent de Mequinença, abandonat ja per les monges, de generosos frescos al·legòrics a la mitologia, deixant-lo ornat amb tota mena de representacions de divinitats i elements fantàstics afins, tot i que sovint amb rostres ben coneguts dins de la ficció novel·lesca, amb preeminència del cos nu de la seva estimada Malena, que encarnava les deesses més desitjades.

El judici de Paris - Rubens

 I fou així com vaig imaginar que Jesús Moncada havia convertit en personatge de la seva novel·la Camí de sirga,  personificat per l'Aleix de Segarra, al mateix Miquel Àngel.                                                                    

EL "QUADERN D'ARAM" INSPIRA POESIA

Quan estudiàvem el curs passat l'obra de Mª Àngels Anglada i concretament el "Quadern d'Aram", m'havia proposat extreure en forma d'haikus i tankes els trets més significatius de cada capítol del llibre.

La manca de constància que ens priva, a alguns de nosaltres,  d'acabar allò que comencem i que sovint volem disfressar amb l'excusa d'altres obligacions que ens ho impedeixen, va portar-me a que deixés la feina a mig fer.

Ara, havent-me quedat sec en la meva proposta de treball d'imaginació, us convido a fer la revisió de la part fins la que vaig arribar, amb l'esperança que, tot i que inacabada, resulti del vostre gust.

Aram i Iorgos

L'Aram, armeni, comença a ensinistrar-se en la feina de bus, al costat del seu amic el grec Iorgos

Afrodita

Bus que acarona,

el rostre d' Afrodita

d'amor deessa.

Bella escultura

a la mar enfonsada.

Forta tempesta,

un naufragi provoca,

perquè no fos trobada.

Són blaus verdosos,

ulls propis dels grecs rossos.

No tots dos bussos,

comparteixen mirada:

l'armeni els té ben foscos.

L'Aram enyora els pares

Jardí de roses

L'Aram hi pensa,

quan fuig del genocidi,

del poble armeni.

Jardí de casa,

roses, les més flairoses,

les teves, mare.

Ells mai no moren.

No és pas mort el poeta;

versos fas, pare.

Pare i fill parlen: li descobreix Homer.

Ítaca

L'illa d'Ulisses

és l' Ítaca estimada,

pàtria enyorada.

Tal com l'Aram recorda

la seva, ben preuada.

L'amorós pare,

li explica l'Odissea,

de perills plena.

Mare i fill la pateixen;

no per por de sirenes.

Marik, la mare, pren el relleu del quadern

Segueix tu, mare.

Naufragi

L'horror ella recorda,

plora i detesta.

Brutal carnatge.

Per una prometença,

de la matança

fuig el fill, i la mare.

Als que es queden, ofeguen.

Nenes, flors meves,

que fort l'àvia abraçava.

Glop d'aigua amarga,

traint, arrabassava,

els petits de la saga.

I aquesta ja la coneixeu, però la torno a posar perquè a mi m'encanta.

És la Marik que recorda el seu marit.

Vahé, poeta,

el meu cor enamores.

De cor recito,

amor, els teus poemes,

i en somnis em festeges.

Somnis eròtics

Ramon Aromí i Barquets

EN CERT SENTIT... A CALELLA

El meus primer passos -que eren de descobriment- pel terreny del que se'n  diu estratègia literària, de la mà de la professora Mª Dolors Vinyoles, em van portar a escriure un relat que imaginava com es deurien desenvolupar algunes de les primeres vivències, d'infantesa i joventut, de l'escriptor Josep Pla, fingint com si algú, inadvertit, l'hagués pogut seguir de prop.

Essent aquesta una classe on recordem poetes i autors literaris de la nostra cultura, penso que no serà balder fer referència al gran Pla, tot i que sigui dins d'una ficció.

En cert sentit...a Calella.

 

Calella de Palafrugell - Port Bo
Foto: R. Aromí

En cert sentit, però, allà a Calella de Palafrugell, jo retrobava en Josep Pla, el que seria el gran "homenot" de les lletres catalanes, tot recorrent de petit la vora de la platja que, amb el temps, havia de ser el tan sovint transitat passeig de les voltes de la cala del Port Bo.

Des d'allà deuria anar caminant, amb pas més aviat tranquil, cap a la platja veïna del Canadell i del camí costaner estant, contemplaria les roques esquerpes que formen les anomenades Illes Formigues: font d'inspiració de tantes cròniques marineres amb les quals ens va delectar i que ja aleshores devien estar covant-se en l'esperit aventurer del corresponsal que més endavant seria.

Arribat al sorral, i essent encara molt jovenet, ja establia bones relacions amb els patrons que sortien en mar des d'aquells ports ben arrecerats i, amb to amanyagador i no sense un punt d'ironia, faria per ser rebut a bord i participar en les tasques de la pesca. Si bé, del contacte amb pescadors i mariners, el que de més profitós en va treure fou el gust per la cuina amb els fruits de mar, de la que ens parlà abastament; tant de com preparar-la, com del plaer d'assaborir-la.

Tots el racons, camins de ronda, cales avui famoses, de Tamariu al Golfet, passant per cala Pedrosa, Llafranc, Port Pelegrí, els Canyers i d'altres, foren indrets que en Pla va trescar de ben petit, i que varen forjar el seu amor pels paisatges marins i la natura en general, els quals ens va fer arribar, floridament adjectivats, en les seves minucioses i lloables descripcions.

Calella de Palafrugell
Foto: R. Aromí

*********************

Col·lecció de papers d'embolcallar xocolatines.

En Carles obre, a l'atzar, una capseta amb un exemplar antic: ja no es troba a Barcelona, els contorns del seu pis s'esborren. Amb el pensament, li sembla tornar a aquell poble, el nom del qual es completa amb el nom del riu que hi neix. Un viatge quiet, una visió il·luminada pels colors del record.

Són papers d'embolcallar xocolatines el que ell col·lecciona. Aquest embolcall que ara contempla, li havia lliurat ella.

La Teresa sabia de la seva afició i li havia guardat quan al matí, a la granja on va esmorzar, li havien servit la xocolatina, acompanyant el cafè.

No és un exemplar especialment singular, però ell el conserva en lloc preferent de la col·lecció i el té identificat amb el color blau rialler dels ulls d'ella, a través dels quals veu encara la cristallina aigua d'aquell riu, que batejà i donà el nom al poble somniat.

Vall de Lord - Solsonès
Foto: R. Aromí

DOS ESTRANYS EN UNA CLASSE

Hi ha a l'Escola de la Dona, al Departament de Literatura Catalana, un curs enginyosament ben trobat, la matèria del qual és veritablement singular. Una mateixa classe serveix per aprendre alhora literatura i l'ús d'eines informàtiques. D'això és el que en diem: "dos estranys en una classe".

Escola de la Dona - Seu actual

El mecanisme és rebre instrucció d'usuari d'informàtica per obrir el que es diu un blog, en el qual seran administradors de la seva entrada cadascun dels alumnes inscrits al curs, i anar coneixent així les aplicacions i programes que els hi permetran crear setmanalment la pròpia pàgina literària.

Hauran de treballar amb el programa PowerPoint. Hauran de saber capturar i combinar fotografies, vídeos, peces musicals i hauran de saber disposar-ho de la forma més vistosa i decorativa possible dins del blog personal. També el propi blog ofereix eines per utilitzar tota una gamma d'ornaments en colors,  grandàries i formats diversos, amés de tipus de lletra diferents, que hauran de saber fer servir. Tota la labor descrita està dirigida per una professora especialitzada en informàtica; a banda d'altres titulacions de que pugui disposar.

El resultat a final de curs serà que l'estudiant podrà passejar-se per tot aquest entorn i ser capaç de crear el seu propi vídeo o pel·lícula amb el contingut que desitgi i que es basarà en el tema que hagi triat per desenvolupar-lo en l'any lectiu.

Perquè aquesta és l'altra part de l'assignatura i que la fa especial.

Cada alumne haurà definit abans de començar, quin serà el tema sobre el que versaran els seus escrits. El text literari que presentarà cada setmana entorn de la seva tria, incorporat en el  blog que haurà creat amb els instruments abans esmentats, serà objecte de lectura pública i la professora, titulada en aquesta matèria literària, en farà les correccions i donarà els consells adients per obtenir una acurada versió del treball, en tots els aspectes que la tasca pedagògica en el camp de les lletres requereixi.

Parlem ara d'un aspecte encoratjador que encara enriqueix més la qualitat del curs. Es tracta del  gran nivell que es posa de manifest en la presentació per part dels alumnes  dels temes elegits  i de l'interès que desperten els continguts de tots ells.

Barcelona és un  denominador comú i diversos "bloggers" la posen a la base dels seus relats. Ens expliquen l'origen i el significat del nom d'alguns del seus carrers, senzills uns i històricament importants altres. Ens descriuen l'arquitectura d'edificis notoris, amb dades dels seus arquitectes; situats en cantonades singulars o al bell mig d'un passeig. Coneixem particularitats dels monuments de la ciutat i sabem dels personatges homenatjats. Ens informen amb tota mena de detalls dels parcs i espais verds i la seva transformació. Tenim notícia d'institucions culturals com universitats, biblioteques, acadèmies, museus i centres cívics. A voltes sembla que parlem amb personatges il·lustres del nostre passat, i que comentem amb ells la seva vida i obres. Ens emocionem amb descripcions pictòriques sobre quadres de pintors de renom. Recuperem poemes dels poetes més selectes i texts d'autors imprescindibles. I fins i tot "veiem" pel·lícules per les que el temps no ha passat. També la ficció, imaginativa, farà acte de presència i ens entendrirà o ens revoltarà, segons el cas.

En el camp de la poesia o potser millor de la prosa poètica, ens  bé de gust destacar un treball de la companya Felisa que presenta una metàfora, amb el principi filosòfic de la por a la llibertat. Aquella que ens dibuixa una porta tancada que no obrim per por, tot i que dóna sortida al camí que du cap a la llibertat.

Porta oberta

 _______________
________
____

Quan passat un temps, la Teresa i en Carles es van trobar casualment en l'àmbit d'una conferència, van decidir anar a prendre un cafè, per parlar una estona després de no haver-se vist durant dos anys. 

Quasi a l'hora d'acomiadar-se, en Carles li va preguntar, amb una certa inflexió a la veu: 

- I tu Teresa, ara, amb qui estàs? 

En aquell moment la Teresa va notar una angoixant tremolor i tot seguit va copsar la tremenda constatació de tenir al davant la porta que, en obrir-la, la conduiria a la llibertat. 

No la va obrir!

_______________

________

____

Porta tancada
Foto: Diari Ara

MÀXIMS GUARDONS

Érem cap a finals de temporada. Érem en el temps de la proclamació dels guanyadors....

Campió

L'Enric estava més content que un nen amb sabates noves.

Començava la fase de la competició que deixaria el seu equip com a líder destacat del torneig i ell, sense cap mena de  dubte, seria guardonat com el millor dels contendents.

Tot just començat el matx, els seus pensaments el van allunyar del joc i es va sentir envaït per una obsessiva  preocupació.

El seu germà Carles, 3 anys més gran que ell, estava a l'espera de que es resolgués el veredicte sobre la convocatòria del programa ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats), a la qual s'havia presentat.

Els dos germans havien estat sempre molt units. En Carles l'havia recolzat sempre i, sobretot li havia proporcionat l'ànim que tant necessari li havia sigut per no caure en la depressió, quan es va trobar a la vora del precipici.

Tot això ho va fer sense negligir els seus estudis, malgrat l'enorme esforç que va haver de fer. Primer per obtenir la llicenciatura, amb estades prolongades a l'estranger, i finalment el doctorat cursat als Estats Units, sempre amb qualificacions brillants.

El premi d'ICREA li era necessari perquè, després d'haver obtingut una beca "Ramón y Cajal" del Ministerio de Educación i haver-se incorporat al departament de recerca científica de la Universitat de Barcelona, volia participar en el concurs que la Unió Europea posa a l'abast dels investigadors joves per desenvolupar els seus projectes, que són avaluats amb alt rigor científic i dotats amb importants recursos econòmics a disposició dels admesos i més qualificats.

Calia doncs, aprofundir els seus treballs i completar el seu currículum amb els informes presentats a les diferents publicacions del món científic, que com la molt prestigiosa Revista ANGEWANDTE CHEMIE, havien acceptat la seva inclusió.

L'Enric sempre havia covat un nociu sentiment de culpa. Pensava que havia estat un destorb per al seu germà i que havia impedit que la carrera d'en Carles no hagués estat encara més brillant i  a més temia que ara pogués veure tombada la proposta presentada a causa de què, les atencions que sempre li havia dispensat, l'haguessin distret de l'intensa i minuciosa dedicació que la seva feina i estudis requerien. També pensava que havia acaparat tota l'atenció del seus pares, allunyant-los del seu altre fill, que tant ho mereixia i tant recolzament i estimació necessitava per a tirar endavant la tasca ingent que carregava.

Aquestes cabòries el conduïren a fer un mal partit, no va contribuir gens al joc dels companys i van perdre, la qual cosa els va deixar fora de la cursa pels màxims guardons.

En sortir de les instal·lacions esportives l'Enric va rebre una trucada. Era en Carles que li anunciava que havia estat guanyador, amb nota d'excel·lència, del premi ICREA. Va plorar. Va plorar i va riure. Amb una alegria immensa i, fent servir l'expressió irònica que sempre utilitzava com a broma alliberadora, va dir allò de què "a ell no li feien cap falta les sabates noves".

L'Enric jugava amb cadira de rodes, en un equip de companys discapacitats, des que feia uns anys, per causa d'un accident de moto, li havien amputat les dues cames més amunt dels genolls.

Primer premi

P.S. Dos anys més tard, en Carles va guanyar el concurs de l'Unió Europea i ara és cap d'un departament de recerca de la Universitat de Barcelona, on desenvolupa el seu projecte d'investigació.

MÚSICA AL PALAU PER ANY NOU

El dia 1 de gener de cada any des de 1941 (el 31 de desembre de 1939 hi havia hagut un primer concert extraordinari) se celebra a la Sala Daurada del Musikverein de Viena, Àustria, el Concert d'Any Nou a càrrec de l'Orquestra Filharmònica de Viena, dirigida per diferents directors de prestigi mundial.

Com a mostra prou significativa citarem només Herbert von Karajan l'any 1987, i el més recent, el 2013, Daniel Barenboim. El primer director va ser Clemens Krauss que se'n va fer càrrec fins la seva mort l'any 1954.

El programa consisteix bàsicament en obres de la família Strauss -Johann Strauss, pare; Johann Strauss, fill; Josef Strauss i Eduard Strauss- encara que en alguna ocasió s'han tocat també obres de Mozart, Wagner i Verdi i altres, i té com a característica tradicional finalitzar amb El Danubi Blau i la Marxa Radetzky, tot i que aquestes peces no figuren al programa de mà.

Musikverein - Sala Daurada

Amb aquesta referència extraordinària i amb el prestigi de la Strauss Festival Orchestra, el Palau de la Música de Barcelona ha programat també una gala musical amb el nom de Gran Concert d'Any Nou.

La Teresa, melòmana declarada, que fins i tot tecleja amb força traça i bon nivell el piano, era una oient habitual del Concert d'Any Nou de Viena, per mitjà de la televisió, que alhora presenta els números de ballet, simultanis a la seva interpretació musical.

Cada 1 de gener, prenent alguna hora a la son que a causa de la celebració del Réveillon l'hagués retingut més estona al llit, presenciava amb gran joia aquella meravellosa interpretació de les obres dels Strauss.

Aquest any, però, va decidir veure i escoltar directament al Palau de la Música allò que, per les referències rebudes, era potser el que més s'acostava a l'esdeveniment tant especial de Viena.

Havia comprat una bona localitat. Aviat, però, es va adonar, entesa com era, que es tractava d'un succedani a considerable distància de l'original que ella anhelava. Tanmateix va ser comprensiva i va procurar gaudir del molt digne esforç que, tan l'orquestra com el cos de ball, i molt especialment les cantants, feien per oferir un espectacle de qualitat i alhora, pel que es veia, molt agradable al públic, per tal com agraïa ostensiblement les actuacions en cadascuna de les parts del programa.

Tot i així, no va poder evitar abstreure's i, induïda pel glamur del Palau, va començar a enyorar les trobades que en aquell recinte monumental, que de vegades anomenaven Temple, havia tingut amb en Carles i que, en ocasions especials, els havia plagut compartir-les fent dringar una copa de cava al Foyer.

De sobte va pensar que ell també podia ser-hi. El Carles sempre havia dit que de música no hi entenia, i que l'única classificació que en feia era entre la que gaudia escoltant-la i la que no. Els valsos i altres obres d'Strauss eren de la primera classe. Amb aquesta esperança va començar a escorcollar amb la mirada tota la zona de platea que li quedava a sota, revisant també llotges i laterals. Era un absurd. I endemés, encara que hi fos, ella l'havia desencoratjat temps enrere quan ell se li va voler acostar de nou.

En acabar el Concert es dirigí cap a la sortida i en enfilar les escales que condueixen a la planta inferior, va veure com pel tram d'escales del davant, baixava ell. El cor li va fer un salt. La distància era llunyana però, tot i barrejats entre el nombrós públic, tots dos es van veure. La Teresa va dubtar. Veia que al confluir les dues escales al replà, es trobarien just l'un davant de l'altre. No sabia si accelerar o endarrerir-se.

Palau de la Música - Escalinata

Era massa tard. Va passar gairebé fregant el seu braç, però no es va atrevir a dir-li res. Va veure la sorpresa als ulls d'en Carles, però ella no es va aturar.

De camí cap a casa, va pensar que potser havia fet esvair-se la darrera oportunitat de recuperar quelcom que la faria tornar a ser aquella guineu amiga...

I per descomptat mai no seria possible aquell viatge a Viena que, tot i sense que haguessin d'assistir al Concert d'Any Nou, ell una vegada li havia proposat, com la realització d'un somni viscut vora el Danubi, agombolats per música de vals, al bell mig dels boscos d'aquella bella ciutat.

El Danubi

Haiku
Musical gala,
com l' amor emociona.
Mon cor inflama!!

Ramon Aromí i Barquets