divendres, 25 d’octubre del 2013

SÀVIA GUINEU




I el Petit Príncep es va trobar amb la guineu.
- Vine a jugar amb mi, li va dir ell.
- No puc , "je ne suis pas apprivoisé", respongué ella.
- I què significa "apprivoiser"?, preguntà el noi.
I la guineu contestà: Apprivoiser, vol dir crear lligams, vincles...

En Carles semblava no entendre-ho i la Teresa li va voler aclarir.
- Sí, Carles, tu ets per a mi un noi semblant a cent mil d'altres nois, i jo no tinc necessitat de tu. Tu tampoc no tens necessitat de mi, doncs només sóc
una noia semblant a moltes altres.
Però si tu "m'apprivoises", aleshores tindrem necessitat l'un de l'altre.

En aquest punt, la Teresa va mirar tendrament els ulls, clars i nets, d'en Carles, i amb veu, que es notava lleugerament afectada, va afegir:

- Si neix entre nosaltres aquest lligam, tu seràs per a mi únic al món! I jo seré per a tu única al món!

Els dos joves es van sentir emportats per una sensació de benestar, d'un incipient entusiasme que els va fer adonar que quelcom d'important estava naixent dins dels seus esperits.
Poc a poc van anar aprofundint en el seu tracte i amb tota naturalitat van constatar que tenien moltes coses en comú. S'entenien fàcilment i gaudien intercanviant opinions, transmetent-se les seves inquietuds, aficions i coneixements.
Cadascun d'ells anava experimentant com creixia dins seu el desig d'estar al costat de l'altre. Cada cop la necessitat d'estar junts, de compartir espais i emocions es feia més patent.
Fins que un dia, en Carles va escriure per a la Teresa aquest senzill poema, amb 7 versos, que volia recollir, potser un pèl matusserament, el seu estat d'ànim:
    
Sigues la meva guineu,
apropat amb lleugeresa,
travessa del blat el conreu,
necessito  la teva saviesa.

Seràs lliure i no et prendré,
però en compensació et daré
el goig de la meva tendresa.
Carles

La jove va notar l' impacte, el qual li va causar una gratificant impressió. Sens dubte en Carles la volia atreure i la feia sentir important i alhora ell se li oferia amb calidesa i generositat.

En realitat la Teresa ho necessitava.
Havia sortit no feia gaire d'una relació que l'havia deixat traumatitzada i gairebé immediatament, sens dubte a causa de l'estat de debilitat en que havia quedat, havia cedit a unes amistats que més aviat la utilitzaven.
Ell era diferent! Delicat, atent, de tracte afable, simpàtic, culte i molt intel·ligent.

Sense cap recança, doncs, va accedir a incrementar els acostaments amb en Carles. Varen compartir tasques, col·laborant en el Centre cultural i d'esports que freqüentaven  i, paral·lelament, el to de les seves converses es feia cada cop més íntim. Començava a crear-se entre ells una atmosfera de complicitat i confiança que els transportava, sense quasi ni adonar-se'n, cap allò que se'n diria un incipient estat de felicitat.

La Teresa li ho va voler expressar de la manera que la seva timidesa millor li permetia: escrivint quatre senzills versos:

Quan em vas haver parlat,
em vas anomenar "guineu".
Ara  m'has acaronat,
deixa'm que et faci amic meu.
Teresa


Foto: Blog de Mauro


dimarts, 15 d’octubre del 2013

L'EXEMPLE DE SAINT-EXUPÉRY


Quan Antoine de Saint-Exupéry va encetar el seu relat més famós, "Le Petit Prince", paradigma de la més refinada imaginació literària, ho va fer utilitzant una bella i entendridora estratègia:
- essent un nen de sis anys, havia fet un dibuix d'una boa que s'havia empassat un elefant i els adults a qui els hi mostrava, veien només el dibuix d'un barret de senyor.


  
És a partir d'aquí, de la constatació de quant costa a les persones grans mirar "amb el cor" i d'adonar-se que no veuen res més que allò que puguin percebre amb els ulls, que Saint-Exupéry dóna vida a la faula més meravellosa de la literatura francesa. I posa en boca de l'ingenu personatge procedent d'un planeta minúscul, ple de sensibilitat i d'innata saviesa, les més senzilles i assenyades expressions d'un ànima innocent i noble.
La imaginació, que s'enfila a donar veu als animals i les plantes, com per altra banda és habitual en les faules, permet a l'autor crear tota mena de situacions en què els personatges aboquen, sense fer-ne ostentació, valuoses formes de comportament entre els éssers amb els que han de conviure; estimant-se,  o protegint-se'n.
M'ha semblat un bon exemple, ben segur de fantasia , però també d'una ben trobada manera, difícil de superar, de confegir l'estratègia per a estimular la imaginació.