SÀVIA GUINEU

I el Petit Príncep es va trobar amb la guineu.

- Vine a jugar amb mi, li va dir ell.

- No puc , "je ne suis pas apprivoisé", respongué ella.

- I què significa "apprivoiser"?, preguntà el noi.

I la guineu contestà: Apprivoiser, vol dir crear lligams, vincles...

En Carles semblava no entendre-ho i la Teresa li va voler aclarir.

- Sí, Carles, tu ets per a mi un noi semblant a cent mil d'altres nois, i jo no tinc necessitat de tu. Tu tampoc no tens necessitat de mi, doncs només sóc
una noia semblant a moltes altres.

Però si tu "m'apprivoises", aleshores tindrem necessitat l'un de l'altre.

En aquest punt, la Teresa va mirar tendrament els ulls, clars i nets, d'en Carles, i amb veu, que es notava lleugerament afectada, va afegir:

- Si neix entre nosaltres aquest lligam, tu seràs per a mi únic al món! I jo seré per a tu única al món!

Els dos joves es van sentir emportats per una sensació de benestar, d'un incipient entusiasme que els va fer adonar que quelcom d'important estava naixent dins dels seus esperits.

Poc a poc van anar aprofundint en el seu tracte i amb tota naturalitat van constatar que tenien moltes coses en comú. S'entenien fàcilment i gaudien intercanviant opinions, transmetent-se les seves inquietuds, aficions i coneixements.

Cadascun d'ells anava experimentant com creixia dins seu el desig d'estar al costat de l'altre. Cada cop la necessitat d'estar junts, de compartir espais i emocions es feia més patent.

Fins que un dia, en Carles va escriure per a la Teresa aquest senzill poema, amb 7 versos, que volia recollir, potser un pèl matusserament, el seu estat d'ànim:

    

Sigues la meva guineu,

apropat amb lleugeresa,

travessa del blat el conreu,

necessito  la teva saviesa.

Seràs lliure i no et prendré,

però en compensació et daré

el goig de la meva tendresa.

Carles

La jove va notar l' impacte, el qual li va causar una gratificant impressió. Sens dubte en Carles la volia atreure i la feia sentir important i alhora ell se li oferia amb calidesa i generositat.

En realitat la Teresa ho necessitava.

Havia sortit no feia gaire d'una relació que l'havia deixat traumatitzada i gairebé immediatament, sens dubte a causa de l'estat de debilitat en que havia quedat, havia cedit a unes amistats que més aviat la utilitzaven.

Ell era diferent! Delicat, atent, de tracte afable, simpàtic, culte i molt intel·ligent.

Sense cap recança, doncs, va accedir a incrementar els acostaments amb en Carles. Varen compartir tasques, col·laborant en el Centre cultural i d'esports que freqüentaven  i, paral·lelament, el to de les seves converses es feia cada cop més íntim. Començava a crear-se entre ells una atmosfera de complicitat i confiança que els transportava, sense quasi ni adonar-se'n, cap allò que se'n diria un incipient estat de felicitat.

La Teresa li ho va voler expressar de la manera que la seva timidesa millor li permetia: escrivint quatre senzills versos:

Quan em vas haver parlat,

em vas anomenar "guineu".

Ara  m'has acaronat,

deixa'm que et faci amic meu.

Teresa

Foto: Blog de Mauro