DOS ESTRANYS EN UNA CLASSE

Hi ha a l'Escola de la Dona, al Departament de Literatura Catalana, un curs enginyosament ben trobat, la matèria del qual és veritablement singular. Una mateixa classe serveix per aprendre alhora literatura i l'ús d'eines informàtiques. D'això és el que en diem: "dos estranys en una classe".

Escola de la Dona - Seu actual

El mecanisme és rebre instrucció d'usuari d'informàtica per obrir el que es diu un blog, en el qual seran administradors de la seva entrada cadascun dels alumnes inscrits al curs, i anar coneixent així les aplicacions i programes que els hi permetran crear setmanalment la pròpia pàgina literària.

Hauran de treballar amb el programa PowerPoint. Hauran de saber capturar i combinar fotografies, vídeos, peces musicals i hauran de saber disposar-ho de la forma més vistosa i decorativa possible dins del blog personal. També el propi blog ofereix eines per utilitzar tota una gamma d'ornaments en colors,  grandàries i formats diversos, amés de tipus de lletra diferents, que hauran de saber fer servir. Tota la labor descrita està dirigida per una professora especialitzada en informàtica; a banda d'altres titulacions de que pugui disposar.

El resultat a final de curs serà que l'estudiant podrà passejar-se per tot aquest entorn i ser capaç de crear el seu propi vídeo o pel·lícula amb el contingut que desitgi i que es basarà en el tema que hagi triat per desenvolupar-lo en l'any lectiu.

Perquè aquesta és l'altra part de l'assignatura i que la fa especial.

Cada alumne haurà definit abans de començar, quin serà el tema sobre el que versaran els seus escrits. El text literari que presentarà cada setmana entorn de la seva tria, incorporat en el  blog que haurà creat amb els instruments abans esmentats, serà objecte de lectura pública i la professora, titulada en aquesta matèria literària, en farà les correccions i donarà els consells adients per obtenir una acurada versió del treball, en tots els aspectes que la tasca pedagògica en el camp de les lletres requereixi.

Parlem ara d'un aspecte encoratjador que encara enriqueix més la qualitat del curs. Es tracta del  gran nivell que es posa de manifest en la presentació per part dels alumnes  dels temes elegits  i de l'interès que desperten els continguts de tots ells.

Barcelona és un  denominador comú i diversos "bloggers" la posen a la base dels seus relats. Ens expliquen l'origen i el significat del nom d'alguns del seus carrers, senzills uns i històricament importants altres. Ens descriuen l'arquitectura d'edificis notoris, amb dades dels seus arquitectes; situats en cantonades singulars o al bell mig d'un passeig. Coneixem particularitats dels monuments de la ciutat i sabem dels personatges homenatjats. Ens informen amb tota mena de detalls dels parcs i espais verds i la seva transformació. Tenim notícia d'institucions culturals com universitats, biblioteques, acadèmies, museus i centres cívics. A voltes sembla que parlem amb personatges il·lustres del nostre passat, i que comentem amb ells la seva vida i obres. Ens emocionem amb descripcions pictòriques sobre quadres de pintors de renom. Recuperem poemes dels poetes més selectes i texts d'autors imprescindibles. I fins i tot "veiem" pel·lícules per les que el temps no ha passat. També la ficció, imaginativa, farà acte de presència i ens entendrirà o ens revoltarà, segons el cas.

En el camp de la poesia o potser millor de la prosa poètica, ens  bé de gust destacar un treball de la companya Felisa que presenta una metàfora, amb el principi filosòfic de la por a la llibertat. Aquella que ens dibuixa una porta tancada que no obrim per por, tot i que dóna sortida al camí que du cap a la llibertat.

Porta oberta

 _______________
________
____

Quan passat un temps, la Teresa i en Carles es van trobar casualment en l'àmbit d'una conferència, van decidir anar a prendre un cafè, per parlar una estona després de no haver-se vist durant dos anys. 

Quasi a l'hora d'acomiadar-se, en Carles li va preguntar, amb una certa inflexió a la veu: 

- I tu Teresa, ara, amb qui estàs? 

En aquell moment la Teresa va notar una angoixant tremolor i tot seguit va copsar la tremenda constatació de tenir al davant la porta que, en obrir-la, la conduiria a la llibertat. 

No la va obrir!

_______________

________

____

Porta tancada
Foto: Diari Ara

MÀXIMS GUARDONS

Érem cap a finals de temporada. Érem en el temps de la proclamació dels guanyadors....

Campió

L'Enric estava més content que un nen amb sabates noves.

Començava la fase de la competició que deixaria el seu equip com a líder destacat del torneig i ell, sense cap mena de  dubte, seria guardonat com el millor dels contendents.

Tot just començat el matx, els seus pensaments el van allunyar del joc i es va sentir envaït per una obsessiva  preocupació.

El seu germà Carles, 3 anys més gran que ell, estava a l'espera de que es resolgués el veredicte sobre la convocatòria del programa ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats), a la qual s'havia presentat.

Els dos germans havien estat sempre molt units. En Carles l'havia recolzat sempre i, sobretot li havia proporcionat l'ànim que tant necessari li havia sigut per no caure en la depressió, quan es va trobar a la vora del precipici.

Tot això ho va fer sense negligir els seus estudis, malgrat l'enorme esforç que va haver de fer. Primer per obtenir la llicenciatura, amb estades prolongades a l'estranger, i finalment el doctorat cursat als Estats Units, sempre amb qualificacions brillants.

El premi d'ICREA li era necessari perquè, després d'haver obtingut una beca "Ramón y Cajal" del Ministerio de Educación i haver-se incorporat al departament de recerca científica de la Universitat de Barcelona, volia participar en el concurs que la Unió Europea posa a l'abast dels investigadors joves per desenvolupar els seus projectes, que són avaluats amb alt rigor científic i dotats amb importants recursos econòmics a disposició dels admesos i més qualificats.

Calia doncs, aprofundir els seus treballs i completar el seu currículum amb els informes presentats a les diferents publicacions del món científic, que com la molt prestigiosa Revista ANGEWANDTE CHEMIE, havien acceptat la seva inclusió.

L'Enric sempre havia covat un nociu sentiment de culpa. Pensava que havia estat un destorb per al seu germà i que havia impedit que la carrera d'en Carles no hagués estat encara més brillant i  a més temia que ara pogués veure tombada la proposta presentada a causa de què, les atencions que sempre li havia dispensat, l'haguessin distret de l'intensa i minuciosa dedicació que la seva feina i estudis requerien. També pensava que havia acaparat tota l'atenció del seus pares, allunyant-los del seu altre fill, que tant ho mereixia i tant recolzament i estimació necessitava per a tirar endavant la tasca ingent que carregava.

Aquestes cabòries el conduïren a fer un mal partit, no va contribuir gens al joc dels companys i van perdre, la qual cosa els va deixar fora de la cursa pels màxims guardons.

En sortir de les instal·lacions esportives l'Enric va rebre una trucada. Era en Carles que li anunciava que havia estat guanyador, amb nota d'excel·lència, del premi ICREA. Va plorar. Va plorar i va riure. Amb una alegria immensa i, fent servir l'expressió irònica que sempre utilitzava com a broma alliberadora, va dir allò de què "a ell no li feien cap falta les sabates noves".

L'Enric jugava amb cadira de rodes, en un equip de companys discapacitats, des que feia uns anys, per causa d'un accident de moto, li havien amputat les dues cames més amunt dels genolls.

Primer premi

P.S. Dos anys més tard, en Carles va guanyar el concurs de l'Unió Europea i ara és cap d'un departament de recerca de la Universitat de Barcelona, on desenvolupa el seu projecte d'investigació.

MÚSICA AL PALAU PER ANY NOU

El dia 1 de gener de cada any des de 1941 (el 31 de desembre de 1939 hi havia hagut un primer concert extraordinari) se celebra a la Sala Daurada del Musikverein de Viena, Àustria, el Concert d'Any Nou a càrrec de l'Orquestra Filharmònica de Viena, dirigida per diferents directors de prestigi mundial.

Com a mostra prou significativa citarem només Herbert von Karajan l'any 1987, i el més recent, el 2013, Daniel Barenboim. El primer director va ser Clemens Krauss que se'n va fer càrrec fins la seva mort l'any 1954.

El programa consisteix bàsicament en obres de la família Strauss -Johann Strauss, pare; Johann Strauss, fill; Josef Strauss i Eduard Strauss- encara que en alguna ocasió s'han tocat també obres de Mozart, Wagner i Verdi i altres, i té com a característica tradicional finalitzar amb El Danubi Blau i la Marxa Radetzky, tot i que aquestes peces no figuren al programa de mà.

Musikverein - Sala Daurada

Amb aquesta referència extraordinària i amb el prestigi de la Strauss Festival Orchestra, el Palau de la Música de Barcelona ha programat també una gala musical amb el nom de Gran Concert d'Any Nou.

La Teresa, melòmana declarada, que fins i tot tecleja amb força traça i bon nivell el piano, era una oient habitual del Concert d'Any Nou de Viena, per mitjà de la televisió, que alhora presenta els números de ballet, simultanis a la seva interpretació musical.

Cada 1 de gener, prenent alguna hora a la son que a causa de la celebració del Réveillon l'hagués retingut més estona al llit, presenciava amb gran joia aquella meravellosa interpretació de les obres dels Strauss.

Aquest any, però, va decidir veure i escoltar directament al Palau de la Música allò que, per les referències rebudes, era potser el que més s'acostava a l'esdeveniment tant especial de Viena.

Havia comprat una bona localitat. Aviat, però, es va adonar, entesa com era, que es tractava d'un succedani a considerable distància de l'original que ella anhelava. Tanmateix va ser comprensiva i va procurar gaudir del molt digne esforç que, tan l'orquestra com el cos de ball, i molt especialment les cantants, feien per oferir un espectacle de qualitat i alhora, pel que es veia, molt agradable al públic, per tal com agraïa ostensiblement les actuacions en cadascuna de les parts del programa.

Tot i així, no va poder evitar abstreure's i, induïda pel glamur del Palau, va començar a enyorar les trobades que en aquell recinte monumental, que de vegades anomenaven Temple, havia tingut amb en Carles i que, en ocasions especials, els havia plagut compartir-les fent dringar una copa de cava al Foyer.

De sobte va pensar que ell també podia ser-hi. El Carles sempre havia dit que de música no hi entenia, i que l'única classificació que en feia era entre la que gaudia escoltant-la i la que no. Els valsos i altres obres d'Strauss eren de la primera classe. Amb aquesta esperança va començar a escorcollar amb la mirada tota la zona de platea que li quedava a sota, revisant també llotges i laterals. Era un absurd. I endemés, encara que hi fos, ella l'havia desencoratjat temps enrere quan ell se li va voler acostar de nou.

En acabar el Concert es dirigí cap a la sortida i en enfilar les escales que condueixen a la planta inferior, va veure com pel tram d'escales del davant, baixava ell. El cor li va fer un salt. La distància era llunyana però, tot i barrejats entre el nombrós públic, tots dos es van veure. La Teresa va dubtar. Veia que al confluir les dues escales al replà, es trobarien just l'un davant de l'altre. No sabia si accelerar o endarrerir-se.

Palau de la Música - Escalinata

Era massa tard. Va passar gairebé fregant el seu braç, però no es va atrevir a dir-li res. Va veure la sorpresa als ulls d'en Carles, però ella no es va aturar.

De camí cap a casa, va pensar que potser havia fet esvair-se la darrera oportunitat de recuperar quelcom que la faria tornar a ser aquella guineu amiga...

I per descomptat mai no seria possible aquell viatge a Viena que, tot i sense que haguessin d'assistir al Concert d'Any Nou, ell una vegada li havia proposat, com la realització d'un somni viscut vora el Danubi, agombolats per música de vals, al bell mig dels boscos d'aquella bella ciutat.

El Danubi

Haiku
Musical gala,
com l' amor emociona.
Mon cor inflama!!

Ramon Aromí i Barquets