MÀXIMS GUARDONS

Érem cap a finals de temporada. Érem en el temps de la proclamació dels guanyadors....

Campió

L'Enric estava més content que un nen amb sabates noves.

Començava la fase de la competició que deixaria el seu equip com a líder destacat del torneig i ell, sense cap mena de  dubte, seria guardonat com el millor dels contendents.

Tot just començat el matx, els seus pensaments el van allunyar del joc i es va sentir envaït per una obsessiva  preocupació.

El seu germà Carles, 3 anys més gran que ell, estava a l'espera de que es resolgués el veredicte sobre la convocatòria del programa ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats), a la qual s'havia presentat.

Els dos germans havien estat sempre molt units. En Carles l'havia recolzat sempre i, sobretot li havia proporcionat l'ànim que tant necessari li havia sigut per no caure en la depressió, quan es va trobar a la vora del precipici.

Tot això ho va fer sense negligir els seus estudis, malgrat l'enorme esforç que va haver de fer. Primer per obtenir la llicenciatura, amb estades prolongades a l'estranger, i finalment el doctorat cursat als Estats Units, sempre amb qualificacions brillants.

El premi d'ICREA li era necessari perquè, després d'haver obtingut una beca "Ramón y Cajal" del Ministerio de Educación i haver-se incorporat al departament de recerca científica de la Universitat de Barcelona, volia participar en el concurs que la Unió Europea posa a l'abast dels investigadors joves per desenvolupar els seus projectes, que són avaluats amb alt rigor científic i dotats amb importants recursos econòmics a disposició dels admesos i més qualificats.

Calia doncs, aprofundir els seus treballs i completar el seu currículum amb els informes presentats a les diferents publicacions del món científic, que com la molt prestigiosa Revista ANGEWANDTE CHEMIE, havien acceptat la seva inclusió.

L'Enric sempre havia covat un nociu sentiment de culpa. Pensava que havia estat un destorb per al seu germà i que havia impedit que la carrera d'en Carles no hagués estat encara més brillant i  a més temia que ara pogués veure tombada la proposta presentada a causa de què, les atencions que sempre li havia dispensat, l'haguessin distret de l'intensa i minuciosa dedicació que la seva feina i estudis requerien. També pensava que havia acaparat tota l'atenció del seus pares, allunyant-los del seu altre fill, que tant ho mereixia i tant recolzament i estimació necessitava per a tirar endavant la tasca ingent que carregava.

Aquestes cabòries el conduïren a fer un mal partit, no va contribuir gens al joc dels companys i van perdre, la qual cosa els va deixar fora de la cursa pels màxims guardons.

En sortir de les instal·lacions esportives l'Enric va rebre una trucada. Era en Carles que li anunciava que havia estat guanyador, amb nota d'excel·lència, del premi ICREA. Va plorar. Va plorar i va riure. Amb una alegria immensa i, fent servir l'expressió irònica que sempre utilitzava com a broma alliberadora, va dir allò de què "a ell no li feien cap falta les sabates noves".

L'Enric jugava amb cadira de rodes, en un equip de companys discapacitats, des que feia uns anys, per causa d'un accident de moto, li havien amputat les dues cames més amunt dels genolls.

Primer premi

P.S. Dos anys més tard, en Carles va guanyar el concurs de l'Unió Europea i ara és cap d'un departament de recerca de la Universitat de Barcelona, on desenvolupa el seu projecte d'investigació.