dissabte, 22 de febrer del 2014

"L'AMIGA DESCONEGUDA"


El butlletí periòdic de NODAMEN, Associació d'alumnes i ex-alumnes de l'Escola de la Dona, publica en cada edició la secció anomenada: PERSONATGE DESCONEGUT.

Il·lustració del Butlletí de NODAMEN
Original: Àurea Brufau
 

És una endevinalla que proposa, a través d'unes pistes que facilita, el descobriment del  nom d'un personatge de qualitats reconegudes i d'extensa fama a tot al país i de vegades al món.
S'hi incentiva la participació amb la possibilitat d'entrar en el sorteig d'un premi entre tots els encertants. Un premi sense gaires pretensions però estimable.
S'ha de dir, tanmateix, que les pistes condueixen fàcilment a la solució i que el veritable encert és el dels creadors del concurs perquè, fomentant la recerca de les dades necessàries per a participar-hi, conviden als lectors a conèixer o  ampliar el coneixement d'una persona que ha estat important per alguna o algunes de les manifestacions de la cultura.

El joc del "Personatge desconegut" em porta a una versió més particular d'aquesta figura incògnita.
Jo tinc una amiga a la que desconec. No l'he vista mai. I ella tampoc sap que l'he adoptada com amiga; admirada amiga! I tant de bo que no es molesti si mai sap que m'he pres aquesta llibertat.

És doncs, "L'AMIGA DESCONEGUDA".

Les pistes que d'ella m'han arribat revelen que és una persona, en certa forma, excepcional.

Abans de res diguem, pels que no em coneixen, que jo sóc un home gran, d'aquells que temps enrere en deien un ancià. Ara es conformen en dir-ne "grans", als de la meva edat. Sóc d'aquells que els coneguts, quan fa més de sis mesos que no t'han vist, et diuen: caram, tu, et trobo molt bé!
I gràcies que, per cortesia, ara ja no et diuen: què bé que et conserves!, com es feia fins no fa gaire.

L'amiga desconeguda, tot i que més jove, deu estar crec, per edat, a prop meu, però encara se li deu poder dir sincerament: escolta, et veig molt bé!, i no altres expressions més contemporitzadores.
La imagino amb un aspecte agradable, amb un port elegant i maneres amables. Dic imagino, perquè no la conec, ja ho sabeu, però les pistes indiquen que, amb tota seguretat, aquestes qualitats i moltes més les té, i molt especialment en el seu interior.

Per començar diré que escriu de forma exquisida, amb senzillesa i claredat, amb un discurs que es fa simpàtic i alhora interessant i, a més a més, amb un contingut intel·ligent i ple d'aportacions cultes, que tant es refereixen a la història, a l'arquitectura i a l'art, com a la transformació de la ciutat enyorada en la que viu i en la que suposo que ha nascut.

És especialment notòria la delicadesa amb què descriu el carrers del seu barri d'infància i adolescència i la preocupació que sent per l'amenaça que recau damunt d'aquelles botigues emblemàtiques que encara hi romanen, i que conserven els trets més valuosos de la seva antiguitat,  i ofereixen amb professionalitat i tracte amable productes diversos i de qualitat.
Jo he passejat per allà a la recerca impossible de l'amiga desconeguda i, fins i tot m'ha fet l'efecte, inversemblant, de veure-la asseguda davant d'una tassa de xocolata amb nata en una d'aquelles delicioses xocolateries i també m'he sentit  temptat d'entrar-hi, si bé el record d'un indicador d'analítica inoportunament alt, me'n ha fet desdir.

També es desprèn de les pistes rebudes, que dibuixa i pinta amb força traça. Ignoro si el seu fort són els llapis de colors o l'aquarel·la, però diria que cultiva un estil proper a la il·lustració de contes per a infants i joves.

I sense cap mena de dubte, estima la natura, els arbres i les flors; al camp i a la muntanya i també com a ornament de parcs i jardins, que la fan gaudir d'allò més, fins i tot quan els néts, als que ella vol educar en l'amor a les belles espècies vegetals, li fan passar, amb el seu tarannà entremaliat, alguna lleugera  sufocació.

Coneixeu a la meva "amiga desconeguda"?  No?

Jo no voldria arribar al punt de que ningú no m'hagi de dir, ja sense pal·liatius: 
¡Què bé que et conserves!... sense haver-la conegut.    

diumenge, 16 de febrer del 2014

DESCRIPCIONS PICTÒRIQUES de Jesús Moncada


Dèiem en el nostre treball sobre l'obra Camí de sirga de Jesús Moncada que Hèctor Moret Cosso en la seva biografia d'aquest autor, explicava: "De sempre, i en paral·lel, Moncada s'havia dedicat intensament a la pintura, a la lectura i a la reflexió literària".
No es estrany, doncs, que el seus coneixements de l'art de la pintura, teòrics i pràctics, quedessin àmpliament reflectits en la seva obra literària.
És per això que l'esmentat treball va consistir en recollir i ressaltar algunes de les belles descripcions de la seva novel·la que contenen aquesta empremta pictòrica i que van ornant de forma metafòrica i policromàtica nombrosos espais del seu relat.

Mostrarem alguns exemples del què estem dient, per a millor fer-nos entendre.

Fent referència a la pintura de les verges màrtirs, paradigma del tema apuntat, escrivia Moncada:

Les tres gràcies - Rubens

"relegada a les golfes...només rebia les visites emocionades del senyor Octavi, que hi pujava en pelegrinatge secret a contemplar, espiat per la Camil·la, la frescor de les nimfes que el fill enyorat feia passar per donzelles cristianes". (Pàg.19)

El quadre que es podria compondre amb aquest relat, tindria abundants reminiscències del que va pintar Tintoretto, "Susanna al bany", representant a la casta Susanna i els ancians que l'espiaven, el qual ben segur que coneixia en Moncada i potser el tenia present en plantejar la situació del vell Octavi.
Susana al bany - Tintoretto
 Al·ludint a albades i postes de sol, deia coses com aquestes:

"...un capvespre tempestuós que pintava el cel de la vila amb carmins violacis, ors esmorteïts i bromalles negres..." (Pàg.11)
"...les primeres vermellors de l'alba van pujar al mur que vorejava l'Ebre..." "Com els altres matins, la llum, quan ja se li empal·lidien les primeres rojors, va anar buidant la tenebra..." (Pàg. 14)
"... en el port tacat d'ors bromosos a punt de quallar en un sol enlluernador". (Pàg. 130)
"Es perdia enllà del pont entre les esplendors d'un crepuscle de foc". (Pàg. 144)
"...mentre l'alba començava a flamejar en els molls deserts". (Pàg. 221)

Una sola mostra d'un quadre de Monet, en aquest cas "Impressió. Sol ixent", fora suficient per adonar-se de com en Moncada "pintava" les seves descripcions tal com el pintor les teles.

Impressió.Sol ixent - Monet


Però va ser, continuant amb l'interessant i divertida lectura de la novel·la, que la meva imaginació es va disparar, en arribar al capítol VI de la segona part del llibre.

Vaig "veure" aleshores a Jesús Mocada, -potser en alguna escapada d'estiu, encara jovenet quan tot just compaginava la percepció d'alguns calerons de la seva no gaire abundant obra pictòrica amb la feina a l'editorial Montaner y Simón- bocabadat, contemplant la Capella Sixtina, allà al Vaticà, i quedant profundament impressionat per la profusió d'escenes i personatges que omplen a vessar absolutament tots els espais, parets i sostres capaços d'admetre una pinzellada, formant en conjunt una apocalíptica representació de l'univers terrenal i diví.

Capella Sixtina - Miquel Àngel

 La forta impressió rebuda, que deuria quedar gravada en el seu més profund estadi anímic, unit a l'art literari de Moncada, amarat de l'esperit del pintor que duia dins, el va fer homenatjar, perdoneu-me la llicència, l'esplèndida decoració d'aquell espai religiós, fent que el "seu" artista de Camí de sirga, l'Aleix de Segarra, omplís l'edifici del convent de Mequinença, abandonat ja per les monges, de generosos frescos al·legòrics a la mitologia, deixant-lo ornat amb tota mena de representacions de divinitats i elements fantàstics afins, tot i que sovint amb rostres ben coneguts dins de la ficció novel·lesca, amb preeminència del cos nu de la seva estimada Malena, que encarnava les deesses més desitjades.
El judici de Paris - Rubens

 I fou així com vaig imaginar que Jesús Moncada havia convertit en personatge de la seva novel·la Camí de sirga,  personificat per l'Aleix de Segarra, al mateix Miquel Àngel.                                                                    

dissabte, 8 de febrer del 2014

EL "QUADERN D'ARAM" INSPIRA POESIA


Quan estudiàvem el curs passat l'obra de Mª Àngels Anglada i concretament el "Quadern d'Aram", m'havia proposat extreure en forma d'haikus i tankes els trets més significatius de cada capítol del llibre.
La manca de constància que ens priva, a alguns de nosaltres,  d'acabar allò que comencem i que sovint volem disfressar amb l'excusa d'altres obligacions que ens ho impedeixen, va portar-me a que deixés la feina a mig fer.
Ara, havent-me quedat sec en la meva proposta de treball d'imaginació, us convido a fer la revisió de la part fins la que vaig arribar, amb l'esperança que, tot i que inacabada, resulti del vostre gust.

Aram i Iorgos

L'Aram, armeni, comença a ensinistrar-se en la feina de bus, al costat del seu amic el grec Iorgos

Afrodita
Bus que acarona,
el rostre d' Afrodita
d'amor deessa.

Bella escultura
a la mar enfonsada.
Forta tempesta,
un naufragi provoca,
perquè no fos trobada.

Són blaus verdosos,
ulls propis dels grecs rossos.
No tots dos bussos,
comparteixen mirada:
l'armeni els té ben foscos.

L'Aram enyora els pares
Jardí de roses

L'Aram hi pensa,
quan fuig del genocidi,
del poble armeni.

Jardí de casa,
roses, les més flairoses,
les teves, mare.

Ells mai no moren.
No és pas mort el poeta;
versos fas, pare.

Pare i fill parlen: li descobreix Homer.

Ítaca
L'illa d'Ulisses
és l' Ítaca estimada,
pàtria enyorada.
Tal com l'Aram recorda
la seva, ben preuada.

L'amorós pare,
li explica l'Odissea,
de perills plena.
Mare i fill la pateixen;
no per por de sirenes.

Marik, la mare, pren el relleu del quadern

Segueix tu, mare.
Naufragi
L'horror ella recorda,
plora i detesta.

Brutal carnatge.
Per una prometença,
de la matança
fuig el fill, i la mare.
Als que es queden, ofeguen.

Nenes, flors meves,
que fort l'àvia abraçava.
Glop d'aigua amarga,
traint, arrabassava,
els petits de la saga.

I aquesta ja la coneixeu, però la torno a posar perquè a mi m'encanta.
És la Marik que recorda el seu marit.

Vahé, poeta,
el meu cor enamores.
De cor recito,
amor, els teus poemes,
i en somnis em festeges.


Somnis eròtics













Ramon Aromí i Barquets

diumenge, 2 de febrer del 2014

EN CERT SENTIT... A CALELLA

El meus primer passos -que eren de descobriment- pel terreny del que se'n  diu estratègia literària, de la mà de la professora Mª Dolors Vinyoles, em van portar a escriure un relat que imaginava com es deurien desenvolupar algunes de les primeres vivències, d'infantesa i joventut, de l'escriptor Josep Pla, fingint com si algú, inadvertit, l'hagués pogut seguir de prop.

Essent aquesta una classe on recordem poetes i autors literaris de la nostra cultura, penso que no serà balder fer referència al gran Pla, tot i que sigui dins d'una ficció.


En cert sentit...a Calella.
 
Calella de Palafrugell - Port Bo
Foto: R. Aromí
En cert sentit, però, allà a Calella de Palafrugell, jo retrobava en Josep Pla, el que seria el gran "homenot" de les lletres catalanes, tot recorrent de petit la vora de la platja que, amb el temps, havia de ser el tan sovint transitat passeig de les voltes de la cala del Port Bo.

Des d'allà deuria anar caminant, amb pas més aviat tranquil, cap a la platja veïna del Canadell i del camí costaner estant, contemplaria les roques esquerpes que formen les anomenades Illes Formigues: font d'inspiració de tantes cròniques marineres amb les quals ens va delectar i que ja aleshores devien estar covant-se en l'esperit aventurer del corresponsal que més endavant seria.

Arribat al sorral, i essent encara molt jovenet, ja establia bones relacions amb els patrons que sortien en mar des d'aquells ports ben arrecerats i, amb to amanyagador i no sense un punt d'ironia, faria per ser rebut a bord i participar en les tasques de la pesca. Si bé, del contacte amb pescadors i mariners, el que de més profitós en va treure fou el gust per la cuina amb els fruits de mar, de la que ens parlà abastament; tant de com preparar-la, com del plaer d'assaborir-la.

Tots el racons, camins de ronda, cales avui famoses, de Tamariu al Golfet, passant per cala Pedrosa, Llafranc, Port Pelegrí, els Canyers i d'altres, foren indrets que en Pla va trescar de ben petit, i que varen forjar el seu amor pels paisatges marins i la natura en general, els quals ens va fer arribar, floridament adjectivats, en les seves minucioses i lloables descripcions.



Calella de Palafrugell
Foto: R. Aromí


*********************

Col·lecció de papers d'embolcallar xocolatines.

En Carles obre, a l'atzar, una capseta amb un exemplar antic: ja no es troba a Barcelona, els contorns del seu pis s'esborren. Amb el pensament, li sembla tornar a aquell poble, el nom del qual es completa amb el nom del riu que hi neix. Un viatge quiet, una visió il·luminada pels colors del record.
Són papers d'embolcallar xocolatines el que ell col·lecciona. Aquest embolcall que ara contempla, li havia lliurat ella.
La Teresa sabia de la seva afició i li havia guardat quan al matí, a la granja on va esmorzar, li havien servit la xocolatina, acompanyant el cafè.

No és un exemplar especialment singular, però ell el conserva en lloc preferent de la col·lecció i el té identificat amb el color blau rialler dels ulls d'ella, a través dels quals veu encara la cristallina aigua d'aquell riu, que batejà i donà el nom al poble somniat.

Vall de Lord - Solsonès
Foto: R. Aromí