MAR i MUNTANYA

Heu sentit o heu participat mai en la típica discussió dicotòmica de "Mar o Muntanya"?

- A mi m'agrada més el mar, diu l'un.

- Doncs jo, sóc més de muntanya, respon l'altre.

I a partir d'aquí comença tot una bateria d'argumentacions, d'impressions que pretenen ser objectives, que volen fer veure quines són les bases sobre les quals s'assenten una o altra preferència.

- El mar, apunta el primer, presenta una immensitat com d'element inabastable, que proporciona, davant la seva presència, un colpidor eixamplament de l'esperit.

- T'has trobat mai, contesta el segon, dalt d'un cim, enmig d'una serralada, on la mirada no abasta altra cosa que valls i carenes, havent tingut la sensació de ser el centre de l'univers?

I així va fent cadascun les seves aportacions, amb aquests termes o semblants.

MAR

Els paisatges marítims són sempre canviants. El vent, modifica la capa superior de l'aigua del mar i aixeca onades de diferents alçada i longitud, i quan els hi pentina la cresta, neix un bosc de blancalls que li donen l'aspecte d'un formós camp d'ametllers florits.

El sol i els núvols, en ser-hi reflectits, atorguen a la superfície marina colors de diferents tonalitats, amb domini de les gammes de blau; tanmateix a prop de la costa la vegetació riberenca i els fons sorrencs hi fan aparèixer els verds i els turqueses més exòtics i atractius.

De nit la lluna dibuixa un sender de plata que evoca les esteles que Machado va recollir al seu poema, i llur emocionada contemplació inspira als enamorats una fugida cap a l'horitzó més allunyat.

Costa atlàntica d'Irlanda
Foto: R.Aromí

Corprèn i atemoreix l'embat de les feréstegues onades trencant amb estrèpit contra els penya-segats i, malgrat tot, no es pot deixar de contemplar l'espectacle que la imponent naturalesa proporciona.

Per contra, quan el mar està en calma i l'onada és suau, s'arrauleix damunt la sorra de la platja, tot acaronant-la, talment com si li humitegés els llavis abans de besar-la.

Calella de Palafrugell
Foto: R.Aromí

MUNTANYA

A la muntanya, la natura desplega tota la força que el xoc de continents i plaques tectòniques van exercir en la formació de les serralades. El resultat que n' hem rebut és un esplèndid i meravellós panorama format per vessants de boscos frondosos, prats i carenes ben modelades; parets de roca escarpada; cims altíssims i valls profundes; rius, torrents i rierols d'aigües clares.

La paleta de colors que la variada vegetació ens ofereix és infinita. Podem anar-hi en qualsevol època de l'any, i en cadascuna hi trobarem la decoració pròpia i sempre colpidora. No cal insistir en l'especial gamma de colors, que proporciona el bosc tardorenc, entre els quals sobresurten totes les tonalitats del verd, puntejades de grocs, ocres i vermells. És d'una exuberància aclaparadora!

L'hivern ens farà gairebé plorar de veure els perfils amables que la capa de neu confereix als més abruptes relleus i quedarem bocabadats al contemplar la bellesa amb que aquest blanc element revesteix tots els paratges de formes sorprenents. També patirem el neguit que ens durà la tempesta, quan la sentirem retrunyir descendint des dels pics més enlairats fins al fons de la vall i  potser, tot d'una, algun llamp segarà de soca-rel un enorme pi ben a prop nostre. I tanmateix, no ens en podrem estar d'observar el fenomen i admirar com els salts d'aigua prenen gruix i davallen pels  barrancs  amb terrabastall de pedres i terra. Tampoc no ens voldrem perdre l'estelada de les nits serenes, innombrables punts lluminosos que exerceixen  com  a posts de guaita de l'univers sense fi.

 

Vall de Lord - Solsonès
Foto: R.Aromí

Els Bastets - Solsonès
Foto: R.Aromí

La conversa no s'acaba mai. Pot continuar així fins l'esgotament.

Jo, però, em declaro eclèctic. Les meves preferències recauen tant en Mar com en Muntanya.

I d'aquesta manera és com trobo el més veritable sentit al mite encantador creat pel nostre poeta Joan Maragall, quan exalta l'harmonia d'ambdós espais, amb la romàntica imatge de l'encontre amorós entre la sirena i el pastor.

En conseqüència no trobareu estrany que refusi la presentació que fa la carta d'alguns restaurants, quan utilitzen la metàfora de "Mar i Muntanya", per oferir no altra cosa que un prosaic plat de "Pollastre amb escamarlans".              

GLAUCA DE QUIOS (II)

L'illa de Quios

El caràcter de la Glauca es comença a forjar ja de ben petita,  a partir de l'educació que rep de la seva família, principalment dels pares i de l'oncle metge.

La mare li fa estimar la música i les arts: instruments, composició de cançons, poesia.

El pare li transmet el valor dels treballs del camp i la bellesa del món rural.

Ella recull aquests principis i va impregnant el seu esperit amb ells, però ho fa virtuosament, és a dir, aplicant-hi les seves capacitats.

Per una banda, sap gaudir ben aviat i ho farà la resta de la seva vida, de la bellesa de les flors, dels arbres i dels seus fruits. Sap destacar-ne els colors, les olors i els sabors. El vi jugarà un paper important en el seu esdevenir. Frueix de la natura. Molt especialment del mar.

Raïm a punt de verema

Per l'altra, s'esforça i es fa destre en la creació i la interpretació de les arts esmentades, que l'acompanyaran sempre per donar alegria i consol a tothom que l'envolta. I és fer-ho amb aquesta voluntat el que engrandeix la seva virtut.

No desaprofita la proximitat del seu oncle, metge, per introduir-se en el món dels medicaments i els principis de la medicina. La seva intel·ligència li permetrà utilitzar aquests coneixements de forma solidària ajudant el seu tiet en cassos de necessitat.

Serenitat. L'exhibeix en afrontar la mort de la germana. La mort és un fet quotidià, pensa, una visita acostumada a totes les llars.

Fermesa en les decisions que pren. La mare intenta retenir-la, amb un subtil xantatge sentimental, i ella, tot i que endarrereix el viatge, no el suspèn.

Les roses d'Afrodita. És com ella es refereix a l'amor. L'amor ocupa una part importantíssima, fonamental, en la seva vida i el seu ésser. L'amor li farà posar en valor les seves més arrelades virtuts.

Tendresa en els seus encontres amorosos amb el jove Lèukion, al qual tindrà present fins a la mort.

Capacitat de gaudi intens en l'acoblament amb el seu Càrmides, més dolç que la mel, diu, i que amb cert transcendentalisme afirma que en el clímax de l'amor se "sentia esdevenir immortal".

Tolerància i comprensió, davant de l'evidència i les conseqüències doloroses per a ella, de les tendències sexuals del seu amant primer i marit després.

Fidelitat, malgrat tot, en l'absència de l'espòs. Refusant fermament incitacions alienes.

I fins i tot, enteresa, quan ha de reconèixer la nova infidelitat d'ell amb un noi.

Compassió en el lliurament d'ella a un jove esclau, quan el marit viu allunyat del seu llit, que efectivament és més un gest compassiu que no pas un afany de plaer, tot i que, sentint-se ja dona madura, no el menysprea.

La situació de tirania i corrupció que governava Alexandria la faran activar un altra de les seves més elevades qualitats: el compromís amb la justícia. Dominant la por al perill al que no dubta d'exposar-se. El seu comportament és heroic, arrisca la vida, quan l'amic d'en Càrmides és injustament empresonat i executat.

Té respecte pel culte als déus, d'acord amb la cultura del seu temps, però la seva consciència li fa recordar: "havia aprés del meu oncle...a confiar més en la traça i el treball, en les propietats de les herbes medicinals, en el coneixement, que no pas en els sortilegis".

Tenacitat. Contínuament en dóna mostres. S'embarca novament cap Atenes, contra l'opinió paterna, quan fa temps que el marit no dóna senyals de vida.

Tendresa altre cop. S'embadaleix i enyora l'esguard greu i bondadós del pare.

Realisme, en front de l'èpica. Nega la bellesa d'una mort en la batalla a la flor de la joventut. Renega de les guerres.

Generositat, alliberant a la seva esclava.

Aquesta és la meva Glauca, dotada de llibertat integral que es posa de manifest en tot el seu comportament, fidel a la seva consciència, en paraules, fets i pensaments.

I en el fons per a mi, ella és la pròpia Maria Àngels Anglada, la qual per acabar el llibre diu, enigmàticament:

"...des d'aquella alba, Glauca de Quios s'ha sobreviscut".  

================

 

Com em deia fa poc una col·lega nostra, és difícil saber si l'encertes o no quan et poses a fer reflexions, però almenys hi ha dues evidències positives en haver fet aquesta feina: primera, m'he obligat a pensar i, segona, he tornat a llegir el llibre, que no és poca cosa.

GLAUCA DE QUIOS (I)

Glauca és la dona protagonista de la novel·la de Mª Àngels Anglada "Sandàlies d'escuma".

Fa temps que volia parlar d'ella. L'estratègia és simple: el personatge et captiva i proves d'imaginar com és en realitat; vull dir intentar saber quin és el seu pensament; la seva norma de vida; el seu tarannà; les seves conviccions. A què respon el seu capteniment davant dels fets, les situacions compromeses que va trobant en la seva vida, des de l'adolescència fins a la maduresa.

Per fer aquesta anàlisi disposem de l'esplèndida narració que ens ofereix l'autora del llibre i de la subtilesa que fa servir per a fer-nos conèixer l'enormitat del caràcter del personatge, sense haver de caracteritzar cadascuna de les seves qualitats, ni enumerar totes les seves virtuts. Perquè pensem que l'obra està escrita en primera persona i és la mateixa Glauca la que ens explica la seva història.

És per aquesta raó que se'm revela com a interessant fer la meva pròpia traducció de la immensa personalitat de la Glauca; una personalitat que és, de tota la narració, allò que va deixar en el meu ànim l'empremta més marcada. I que fos així no és cap mèrit meu, doncs diria que era l'objectiu de l'autora en presentar aquesta dama als lectors.

L'illa de Quios

Continua a: GLAUCA DE QUIOS (II)

EL FULL EN BLANC

He sentit a dir molts cops que aquells que s'enfronten amb un full en blanc a l'hora d'escriure per als altres senten una mena de basarda semblant a allò que se sol qualificar com a "por escènica".

Full en blanc

És el cas de professionals abans d'iniciar un informe tècnic; columnistes de diaris i revistes quan han d'emetre els seus treballs periòdics; cronistes que preparen el relat dels fets que segueixen; així com autors d'articles diversos.

Hi ha en canvi cassos diametralment oposats. A mi per exemple, em produeix enveja sana llegir al principi d'un espai a la contraportada d'una publicació l'expressió: "avui els parlaré de..."

Aquesta persona no sembla que tingui aquest problema; té un tema a punt per explicar o per opinar, per fer-nos arribar el seu punt de vista sobre una qüestió que pot ser banal o d'importància profunda, però que tractarà de tal forma que ens permeti reflexionar-hi; o potser només pretendrà fer-nos passar una bona estona de lectura amena i divertida. Però el que és més important és que el material el té i pel que sembla això li passa cada dia. "Avui els parlaré de...". Extraordinari!!

En el món de les lletres, professors de literatura expliquen que és força corrent entre els novel·listes quan s'enfronten a la seva òpera prima que superin aquesta situació de certa paràlisi davant l'ordinador, versió actualitzada del full en blanc, escrivint sobre la seva, generalment no reconeguda, biografia. 

Pantalla en blanc (malgrat la foscor)

Més endavant, si tenen èxit, continuen esprement la temàtica, afegint cada cop més altres formes de ficció i allunyant-se de les pròpies vivències, però que en tot cas, recomanen, convé escriure preferentment sobre tot d'allò que es coneix per haver-ho viscut o també per haver-ho investigat o estudiat.

Citen els experts, en aquest punt, com els professionals recorren en ocasions a l'anomenada estratègia literària.

És aquest un recurs consistent en aportar succintament un fet aliè al relat; un pensament; un succés real o fictici o qualsevol altre circumstància, que permetrà al narrador compondre i desenvolupar dins de la història una part de llegenda fruit de la seva imaginació, que enriquirà l'obra i farà possible que llueixi tota la bellesa del llenguatge que ell sigui capaç d'exhibir i fer aflorar, sense que aquesta elaboració hagi de tenir cap relació amb el seu desencadenant estratègic.

I heus aquí que jo, innocent de mena i una mica babau, caic de quatre potes i se m'acut posar-li al meu blog el títol de: "Estratègia literària,  estímul d'imaginació".

I ja em teniu aquí, navegant en solitari al bell mig de l'oceà, pensant que això sortiria tot sol només llegint la capçalera, i resulta que em trobo amb el fatídic "full en blanc" al davant, atemorit i sense saber què dir.

Navegant solitari

Espero que em disculpeu pel que acabo d'escriure. Si ho feu i, a més a més, si això serveix  com a exercici acadèmic, i no hi hagués gaires faltes d'ortografia, ja em donaria per satisfet.