GLAUCA DE QUIOS (II)

L'illa de Quios

El caràcter de la Glauca es comença a forjar ja de ben petita,  a partir de l'educació que rep de la seva família, principalment dels pares i de l'oncle metge.

La mare li fa estimar la música i les arts: instruments, composició de cançons, poesia.

El pare li transmet el valor dels treballs del camp i la bellesa del món rural.

Ella recull aquests principis i va impregnant el seu esperit amb ells, però ho fa virtuosament, és a dir, aplicant-hi les seves capacitats.

Per una banda, sap gaudir ben aviat i ho farà la resta de la seva vida, de la bellesa de les flors, dels arbres i dels seus fruits. Sap destacar-ne els colors, les olors i els sabors. El vi jugarà un paper important en el seu esdevenir. Frueix de la natura. Molt especialment del mar.

Raïm a punt de verema

Per l'altra, s'esforça i es fa destre en la creació i la interpretació de les arts esmentades, que l'acompanyaran sempre per donar alegria i consol a tothom que l'envolta. I és fer-ho amb aquesta voluntat el que engrandeix la seva virtut.

No desaprofita la proximitat del seu oncle, metge, per introduir-se en el món dels medicaments i els principis de la medicina. La seva intel·ligència li permetrà utilitzar aquests coneixements de forma solidària ajudant el seu tiet en cassos de necessitat.

Serenitat. L'exhibeix en afrontar la mort de la germana. La mort és un fet quotidià, pensa, una visita acostumada a totes les llars.

Fermesa en les decisions que pren. La mare intenta retenir-la, amb un subtil xantatge sentimental, i ella, tot i que endarrereix el viatge, no el suspèn.

Les roses d'Afrodita. És com ella es refereix a l'amor. L'amor ocupa una part importantíssima, fonamental, en la seva vida i el seu ésser. L'amor li farà posar en valor les seves més arrelades virtuts.

Tendresa en els seus encontres amorosos amb el jove Lèukion, al qual tindrà present fins a la mort.

Capacitat de gaudi intens en l'acoblament amb el seu Càrmides, més dolç que la mel, diu, i que amb cert transcendentalisme afirma que en el clímax de l'amor se "sentia esdevenir immortal".

Tolerància i comprensió, davant de l'evidència i les conseqüències doloroses per a ella, de les tendències sexuals del seu amant primer i marit després.

Fidelitat, malgrat tot, en l'absència de l'espòs. Refusant fermament incitacions alienes.

I fins i tot, enteresa, quan ha de reconèixer la nova infidelitat d'ell amb un noi.

Compassió en el lliurament d'ella a un jove esclau, quan el marit viu allunyat del seu llit, que efectivament és més un gest compassiu que no pas un afany de plaer, tot i que, sentint-se ja dona madura, no el menysprea.

La situació de tirania i corrupció que governava Alexandria la faran activar un altra de les seves més elevades qualitats: el compromís amb la justícia. Dominant la por al perill al que no dubta d'exposar-se. El seu comportament és heroic, arrisca la vida, quan l'amic d'en Càrmides és injustament empresonat i executat.

Té respecte pel culte als déus, d'acord amb la cultura del seu temps, però la seva consciència li fa recordar: "havia aprés del meu oncle...a confiar més en la traça i el treball, en les propietats de les herbes medicinals, en el coneixement, que no pas en els sortilegis".

Tenacitat. Contínuament en dóna mostres. S'embarca novament cap Atenes, contra l'opinió paterna, quan fa temps que el marit no dóna senyals de vida.

Tendresa altre cop. S'embadaleix i enyora l'esguard greu i bondadós del pare.

Realisme, en front de l'èpica. Nega la bellesa d'una mort en la batalla a la flor de la joventut. Renega de les guerres.

Generositat, alliberant a la seva esclava.

Aquesta és la meva Glauca, dotada de llibertat integral que es posa de manifest en tot el seu comportament, fidel a la seva consciència, en paraules, fets i pensaments.

I en el fons per a mi, ella és la pròpia Maria Àngels Anglada, la qual per acabar el llibre diu, enigmàticament:

"...des d'aquella alba, Glauca de Quios s'ha sobreviscut".  

================

 

Com em deia fa poc una col·lega nostra, és difícil saber si l'encertes o no quan et poses a fer reflexions, però almenys hi ha dues evidències positives en haver fet aquesta feina: primera, m'he obligat a pensar i, segona, he tornat a llegir el llibre, que no és poca cosa.