MAR i MUNTANYA

Heu sentit o heu participat mai en la típica discussió dicotòmica de "Mar o Muntanya"?

- A mi m'agrada més el mar, diu l'un.

- Doncs jo, sóc més de muntanya, respon l'altre.

I a partir d'aquí comença tot una bateria d'argumentacions, d'impressions que pretenen ser objectives, que volen fer veure quines són les bases sobre les quals s'assenten una o altra preferència.

- El mar, apunta el primer, presenta una immensitat com d'element inabastable, que proporciona, davant la seva presència, un colpidor eixamplament de l'esperit.

- T'has trobat mai, contesta el segon, dalt d'un cim, enmig d'una serralada, on la mirada no abasta altra cosa que valls i carenes, havent tingut la sensació de ser el centre de l'univers?

I així va fent cadascun les seves aportacions, amb aquests termes o semblants.

MAR

Els paisatges marítims són sempre canviants. El vent, modifica la capa superior de l'aigua del mar i aixeca onades de diferents alçada i longitud, i quan els hi pentina la cresta, neix un bosc de blancalls que li donen l'aspecte d'un formós camp d'ametllers florits.

El sol i els núvols, en ser-hi reflectits, atorguen a la superfície marina colors de diferents tonalitats, amb domini de les gammes de blau; tanmateix a prop de la costa la vegetació riberenca i els fons sorrencs hi fan aparèixer els verds i els turqueses més exòtics i atractius.

De nit la lluna dibuixa un sender de plata que evoca les esteles que Machado va recollir al seu poema, i llur emocionada contemplació inspira als enamorats una fugida cap a l'horitzó més allunyat.

Costa atlàntica d'Irlanda
Foto: R.Aromí

Corprèn i atemoreix l'embat de les feréstegues onades trencant amb estrèpit contra els penya-segats i, malgrat tot, no es pot deixar de contemplar l'espectacle que la imponent naturalesa proporciona.

Per contra, quan el mar està en calma i l'onada és suau, s'arrauleix damunt la sorra de la platja, tot acaronant-la, talment com si li humitegés els llavis abans de besar-la.

Calella de Palafrugell
Foto: R.Aromí

MUNTANYA

A la muntanya, la natura desplega tota la força que el xoc de continents i plaques tectòniques van exercir en la formació de les serralades. El resultat que n' hem rebut és un esplèndid i meravellós panorama format per vessants de boscos frondosos, prats i carenes ben modelades; parets de roca escarpada; cims altíssims i valls profundes; rius, torrents i rierols d'aigües clares.

La paleta de colors que la variada vegetació ens ofereix és infinita. Podem anar-hi en qualsevol època de l'any, i en cadascuna hi trobarem la decoració pròpia i sempre colpidora. No cal insistir en l'especial gamma de colors, que proporciona el bosc tardorenc, entre els quals sobresurten totes les tonalitats del verd, puntejades de grocs, ocres i vermells. És d'una exuberància aclaparadora!

L'hivern ens farà gairebé plorar de veure els perfils amables que la capa de neu confereix als més abruptes relleus i quedarem bocabadats al contemplar la bellesa amb que aquest blanc element revesteix tots els paratges de formes sorprenents. També patirem el neguit que ens durà la tempesta, quan la sentirem retrunyir descendint des dels pics més enlairats fins al fons de la vall i  potser, tot d'una, algun llamp segarà de soca-rel un enorme pi ben a prop nostre. I tanmateix, no ens en podrem estar d'observar el fenomen i admirar com els salts d'aigua prenen gruix i davallen pels  barrancs  amb terrabastall de pedres i terra. Tampoc no ens voldrem perdre l'estelada de les nits serenes, innombrables punts lluminosos que exerceixen  com  a posts de guaita de l'univers sense fi.

 

Vall de Lord - Solsonès
Foto: R.Aromí

Els Bastets - Solsonès
Foto: R.Aromí

La conversa no s'acaba mai. Pot continuar així fins l'esgotament.

Jo, però, em declaro eclèctic. Les meves preferències recauen tant en Mar com en Muntanya.

I d'aquesta manera és com trobo el més veritable sentit al mite encantador creat pel nostre poeta Joan Maragall, quan exalta l'harmonia d'ambdós espais, amb la romàntica imatge de l'encontre amorós entre la sirena i el pastor.

En conseqüència no trobareu estrany que refusi la presentació que fa la carta d'alguns restaurants, quan utilitzen la metàfora de "Mar i Muntanya", per oferir no altra cosa que un prosaic plat de "Pollastre amb escamarlans".