El poeta, filòsof i científic
alemany Johann Wolfgang von Goethe, que
va viure a cavall dels ss. XVIII i XIX (1749-1832), va escriure una poesia que
parlava d'una rosa amagada que un dia va trobar. Aquest poema va ser musicat pel
compositor Heinrich Werner (1800-1833) i també per Schubert (1797-1828).
Més endavant, el nostre musicòleg
barceloní Joaquim Pena (1873-1944), en va fer la següent traducció:
Rosa de bardissa
Una rosa el nin trobà,
rosa de bardissa,
fresca i tendra el va encisar
i ell bo i ple de goig anà
vers la flor que l'encisà,
rosa, rosa, roja flor,
rosa de bardissa.
 |
| Rosa de bardissa |
rosa de bardissa
diu la flor jo et punxaré
perquè te'n recordis bé
car jo soc punxadissa,
rosa, rosa, roja flor,
rosa de bardissa.
Ell esquerp la va trencar,
rosa de bardissa,
més la flor el va punxar
i ell de bo
de bo plorà
car n'era
punxadissa.
Fóra possible, i així ens ho hem volgut imaginar, que Antoine de Saint-Eupéry, hagués conegut aquest poema, justament en la versió de la traducció que en va fer Joaquim Pena, ja que tots dos foren contemporanis -van morir el mateix any 1944- i hagués concebut, en el transcurs de la creació de la seva història de "Le Petit Prince", la idea d'un nin encisat per una flor.
Fins i tot va crear la rosa del seu relat fent
ostentació de les seves quatre espines. Espines que el petit príncep no sabia
per a què servien.
No feia altra cosa que repetir: "Les épines, à quoi servent-elles?
Potser ella mateixa el va advertir en algun moment
que era punxadissa.
 |
| Roses amb espines |
La Teresa era per en Carles com una rosa única al
món.
Ell l'havia recolzada en tot moment davant de
tothom. I quan s'havia sentit dubtosa en la seva feina o en els seus projectes,
ell l'havia animat, fent-li recobrar la confiança en ella mateixa i en les
seves qualitats per encarar les dificultats que li poguessin sorgir.
Per la seva banda, ella sabia reconèixer el suport
que el Carles tothora li donava, i li agraïa amb generositat, sense amagar-li
l'estimació que per ell sentia.
Per això, en Carles va quedar tant sorprès quan,
amb el temps, se'n va adonar que ja no
era únic al seu món. No es trobava en el primer lloc de les seves preferències.
I quan li va demanar pels motius, va rebre la primera punxada de la Teresa.
- No, Carles,
tu i jo ja no tenim res de què parlar... va dir-li.
- Però
Teresa, jo... i ella el va tallar,
- Fes com si
mai no m'haguessis conegut.
Més endavant, en Carles va observar il·lusionat,
algun gest amable, que va interpretar com una voluntat de part de la Teresa de
voler refer els vincles que la guineu els havia augurat.
Immediatament ell se'n va fer ressò i s'hi va
acostar per esbrinar l'autenticitat del seu pressentiment, tot oferint-li,
com solia fer abans, un entranyable poema:
Rosa viva,
com l'amor,
bo i la
tallis,
mai no mor,
car només un
frec de llavis,
ja desvetlla
el nou rebrot.
Malauradament, tot i el seu esforç, va rebre la
segona fiblada.
- Si vull
comunicar-me amb tu, -li va deixar anar la Teresa- creu-me que ho faré de manera que no en tindràs cap dubte.
"... i ell de bo de bo plorà, car n'era
punxadissa".
 |
| Espines de roser |
La rosa, la reina de les flors; bonica però de vegades amb unes espines que poden fer mal. Tot un símbol.
ResponEliminaEspero que algun dia poguem canviar impressions sobre el carrer de la Farigola i sobre els nostres blogs. Gràcies pel teu comentari.
Els teus freqüents comentaris sobre el Petit Príncep m'agraden moltíssim. És un llibre tan entranyable i amb tantes lectures que penso l'haurien de relligir tot sovint.
ResponElimina