GRÀCIES !!

GRÀCIES!!

Sí, senzillament, gràcies!!

Gràcies !! a totes -jo no cal que digui "i a tots"- professores i alumnes.

Gràcies Carme, la Codorniu, per la teva emoció expressada en literatura catalana i també en les imatges que segons ens deies no sabies com presentar, i ben precioses que eren.

Gràcies Carme, la Coromines, pel recull de poemes d'amor del teu,  del nostre país, i per la teva delicada presència.

Gràcies Carme, la Joan, per l'esplèndida i extensa mostra d'art dels carrers de Barcelona que ens has fet conèixer, amb l'ornament dels teus comentaris ben documentats.

Gràcies Magda, per ser la companya insubstituïble de la Carme, i per tant també per allò que comentava abans, afegint un especial elogi, a totes dues, pel recull de referències fantàstiques dels parcs públics de la ciutat.

Gràcies Emi, per la teva exquisida sensibilitat en trobar i descriure, sempre les millors, obres d'art que atresoren els nombrosos museus i exposicions de Catalunya.

Gràcies Anna Maria, perquè els retalls de la teva memòria han estat també pàgines perdudes de les nostres vivències i a més, ens les has fet reviure al costat de persones importants i estimades de la nostra cultura i la nostra història com a País.   

Gràcies Àurea, pels teus poemes, immersos en les teves vivències, que sovint ens han emocionat.

Gràcies Felisa, per la teva fe indestructible en les persones, aquelles que mai no et defrauden, i que tant de bo jo m'hi pogués comptar entre elles.

Gràcies Marcel·la i Mercè per la vostra esforçada i entusiasta dedicació al grup que heu acollit aquest curs, que ha treballat amb interès i ha quedat satisfet de la vostra tasca. I que sap que no és mèrit seu, del grup, si no que ho és de la vostra mestria,  que esmerceu sempre en totes les classes que dirigiu.

Gràcies Maria Dolors, per haver-nos conduït a cursar aquesta matèria, enriquidora, com totes les que tu ens has tutelat. T'hem tingut sempre present al llarg de tot el curs i desitgem de tot cor retrobar-te al Setembre, plena de vigor, per continuar gaudint de la teva saviesa i les teves acurades dots pedagògiques.

I repeteixo, gràcies a totes per haver estat l'estímul de la meva imaginació. 

HOSPITAL DE SANT PAU

Barcelona rep una allau cada cop més abassegadora de turistes i aquest fenomen desperta les diferents opinions contràries entorn dels beneficis o perjudicis que la invasió comporta.

Uns encaixen molt malament les molèsties que, segons diuen, produeix la indeturable tendència: aglomeracions; incivilitat; borratxeres; consum de serveis públics...

Altres valoren les aportacions a l'economia; l'intercanvi d'idees; l'afavoriment de les relacions humanes; l'estima dels nostres signes d'identitat; dels nostres centres culturals, arquitectura i art en general.

Doncs bé, us deixo amb aquests petits apunts per si us apassiona endinsar-vos en la discussió, tot prenent un cafè amb bona harmonia, i us diré el petit guany que vaig rebre fa poc, d'una riallera parella de turistes japonesos, a la que un càmera de televisió va aturar pel carrer.

Van animar-me i fer-me decidir a visitar un fantàstic monument de la nostra ciutat, que si bé ja el coneixia, era necessari tornar-lo a contemplar, després de l'acurada i tècnicament immillorable restauració que se n'ha fet, si més no d'una bona part del seu immens recinte.

Els dos japonesos estaven contents perquè havien vist una obra monumental, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, d'una bellesa extraordinària, d'un estil modernista gairebé únic al món, i segons deien, en una increïble situació de tranquil·litat, sense haver de fer cues  inacabables, ni topar amb un munt de gent -generalment compatriotes seus, tot s'ha de dir- que fan anguniosa la visita. I afegien que l'obra arquitectònica era en certa forma comparable a la que una mica més avall era assetjada per una massa insuperable de turistes de totes les nacionalitats i que aquí s'havien estalviat. Es referien al Temple Expiatori, avui Basílica, de la Sagrada Família.

A mi me'n venir ganes i prenent la càmera fotogràfica vaig prendre el camí cap el renovellat Hospital.

BREU MEMORÀNDUM

Us donaré algunes dades, que per altra banda podeu trobar ampliades en qualsevol manual, que voldrien servir per estimular allò que és més important: la visita, com més amplia i pausada millor.

L'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau té els seus orígens el 1401, quan el Consell de Cent i el Capítol Catedralici van fusionar sis hospitals de Barcelona i van encarregar la construcció de l'Hospital de la Santa Creu, per fer de la salut un projecte social. 

A principis del segle XX, el llegat del banquer Pau Gil va fer possible l'inici de la construcció d'un nou hospital per atendre la demanda sanitària d'una ciutat en ple creixement. El nou projecte hospitalari, obra cabdal del modernisme català, encarregat a l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, es va inaugurar el 1930 sota el nom d'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

El febrer de 2014, després de quatre anys d'obres de rehabilitació, va obrir les portes a les visites, havent-se recuperat espais originals i transformat pavellons en espais funcionals de treball. 

(Extracte del butlletí "Sant Pau Recinte Modernista")

Heus aquí el resultat de la meva "tournée" fotogràfica:

LA CORAL FA ELS DEU ANYS

Dimecres 30 d'Abril de 2014 la Coral de NODAMEN, dins de la Festa de Sant Jordi, a l'Escola de la Dona, farà el Concert del seu Desè Aniversari.

Ho fem saber aquí, al blog de l'Escola, per convidar a tots els companys de curs i seguidors del blog -que alguns en tenim- a assistir a l'acte perquè ens pugueu sentir cantar. Ja què el que això escriu n'és un dels cantaires.

El Cor va se fundat fa deu anys, dirigit inicialment per la senyora Margarida Furrò i més endavant pel senyor Murat Khupov, però sempre, sempre, presidit per la molt estimada senyora Isabel Ricart.

I el que a continuació escriurem, és una petita crònica d'alguna de les activitats de la Coral, les quals us donarem a conèixer com a incentiu perquè us interesseu per aquest proper Concert i altres que en vindran. Ho diem sense vergonya: és clarament publicitat.

CONCERT A VALLFOGONA DE BALAGUER

Va ser el 20 d'octubre de 2013. Convidat per la Coral Vallfogonina, el nostre grup es va desplaçar a la comarca de La Noguera.

Ens donà la benvinguda l'Alcaldessa de Vallfogona de Balaguer senyora Maria Sarret Pijuan i el President de la Coral Vallfogonina, senyor Josep Serret. De seguida ens van presentar el programa previst que consistiria en un tomb de caire turístic, amb aturades a l'església de Santa Maria de Balaguer, el Santuari del Sant Crist, el Castell de La Ràpita, una panoràmica del poble de Vallfogona i abans de dinar podríem visitar les instal·lacions d'una vaqueria de caràcter industrial, amb els més moderns avenços en el procés de producció lletera.

El dinar seria de germanor compartit per totes dues Corals i en acabat tindria lloc el Concert a l'església parroquial de Sant Miquel Arcàngel.

SANTA MARIA DE BALAGUER

 

Santa Maria de Balaguer

Ens donà les explicacions un guia local que generosament havien posat a la nostra disposició. Ens assabentà dels orígens àrabs de la ciutat cap allà al segle IX, fins que a principis del s. XII va passar a dominis dels cristians.

La visita es va centrar en l'església de Santa Maria, situada al punt més alt de la ciutat i, per aquesta ubicació i la seva magnificència, a la que contribueix principalment el fantàstic campanar octogonal que la culmina, es configura com el símbol identificador de la població.

SANTUARI DEL SANT CRIST

 

Crist de Balaguer - Foto R.Aromí

Era imprescindible acostar-nos al Santuari del famós Sant Crist de Balaguer. La imatge actual va ser esculpida de nou després que fos cremada l'anterior, el juliol de 1936. La llegenda diu que l'escultura original va arribar a Balaguer, des de Terra Santa, surant per la Mediterrània i remuntant miraculosament l'Ebre i després el Segre, fins a la seva actual destinació.

Dins del Santuari vam honorar la imatge i el lloc amb una cançó del nostre repertori.

CASTELL DE LA RÀPITA

Castell de la Ràpita - Foto R.Aromi

Un altra fita molt interessant va ser la visita al Castell de la Ràpita, dins del terme de Vallfogona de Balaguer. Es tracta d'una edificació d'origen àrab, documentada ja el 1091. Actualment està restaurada i habitada. El Senyor del Castell, Luís Maria Gonzaga de Casanova-Cárdenas y Barón,  va tenir la deferència d'ensenyar-nos també l'interior del Castell. En una sala de caire medieval, molt ben decorada, la Coral de Nodamen va interpretar "La Dama d'Aragó" i "L'Himne a Sant Jordi".

EL CENTRE URBÀ

Sortint del Castell vam fer la visita panoràmica pel centre de la població. La seva característica més singular és la de tenir una única i molt ample via central, amb alguns carrers adjacents, que és fruit de la seva gestació com a vila de repoblació i construïda de bell nou, gairebé en la seva totalitat, després que a causa de la guerra dels segadors del 1640, quedés despoblada. La majoria de construccions daten del s. XVIII.

EL DINAR

Al  Poliesportiu de la Vila hi van parar tres taules enormes on ens vam aplegar un centenar llarg de persones, entre les dues Corals i els seus acompanyants.

L'àpat va ser abundant i saborós i cal destacar el que podríem qualificar de "plat estrella", la típica Cassola de Tros, on no hi faltava de res, ni com és natural els tant ponderats cargols de Lleida. 

LA PRÈVIA DEL CONCERT

El preescalfament van ser uns inhabituals exercicis gimnàstics, dins del propi Poliesportiu, que ens va fer pensar que el Director, més que preparar-nos la veu, volia que féssim la digestió de la cassola de tros, que amenaçava de tenir-nos embafats a l'hora de cantar.

ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL ARCÀNGEL

L'Església parroquial va fer d'auditori del Concert.

Primer va actuar la Coral Vallfogonina, dirigida per la senyora Blanca Julià, acompanyada al piano per la professora Meritxell Vidal.

A continuació ho va fer la Coral de Nodamen, amb la direcció del senyor Murat Khupov.

En acabar es va fer un cant comú i a continuació, amb la col·laboració d'un públic entusiasta, es va cantar "Els Segadors", Himne Nacional de Catalunya. Els directors d'ambdues Corals van ser obsequiats amb sengles rams de flors lliurats per la pròpia Alcaldessa de Vallfogona senyora Maria Sarret.

El Concert - Foto Dani

FI DE FESTA I COMIAT

A la sortida, altre cop vam trobar una taula preparada, en aquest cas amb unes esplèndides coques, xocolata, vins dolços i altres menges i begudes que conformaven un generós berenar.

Vam marxar contents i amb ganes de tornar, perquè, no ho hem dit, però ens vam quedar sense veure les vaques!!

El que això escriu, guardarà per sempre un record especial, perquè va tenir la fortuna de, per primera vegada a la vida, fer-li un petó a una Alcaldessa.

CARRERS AMB LLIGAMS ARTÍSTICS

Marge Nord del carrer Vayreda

Tot i que els  agraïments es posen més sovint al final dels escrits, llibres, llistats de crèdits en les pel·lícules, etc... vull començar la meva entrada al bloc amb el reconeixement cap els col·legues blocaires que ens il·lustren sobre els carrers de Barcelona; sobre l'origen dels seus noms; ens forneixen històries, llegendes i anècdotes; ens n'ofereixen imatges i ens faciliten la seva localització. 

I molt especialment a la Rosa Albiach, el bloc de la qual porta per títol, precisament, "El nom dels carrers de Barcelona" i en fa una aplicació específica i de qualitat excel·lent.

Doncs bé, portant jo aquest bagatge en  el meu si, i caminant pel  Passeig de la Vall d'Hebron, em vaig trobar que a la seva vora enjardinada hi havia un mosaic a terra, envoltat de flors (obra dissenyada per J.ROURA G., del ceramista N.VALLVÉ i el decorador J.FUMENTI. Barcelona - 1966), representant un conjunt de carrers d'una zona propera -el barri de Montbau- els noms dels quals tenien un artístic lligam.

Em va venir de seguida el desig de disfressar-me i, abillat de Rosa Albiach, anar a visitar tot aquell racó, fer-ne fotos i evocar tots els bells pensaments i emocions que tant artístics  noms de carrer reportaven i rememorar o descobrir els il·lustres artistes que proposaven.

És veritat que hi ha a Barcelona altres indrets on el conjunt de carrers del seu entorn comparteixen noms amb característiques que els hi fan de lligam. A vegades són geogràfiques, altres històriques. Fins i tot hi ha ciutats que, donant-se aires de pragmatisme, han optat per designar les vies públiques a base de números o lletres. Qui no s'ha imaginat mai transitant per la Cinquena Avinguda de Nova York?, entre els carrers 75 i 76, per exemple. O bé pel carrer E de Mequinensa, a la vora de l'Ebre, on han exhaurit tot l'abecedari en el nomenclàtor urbà.

Però, col·legues de bloc!, a mi m'ha omplert de satisfacció i orgull veure tot una part important d'un barri ciutadà dedicant els seus carrers a les arts i als artistes.

Fixeu-vos-hi bé: Carrer de la Poesia;

Parc vora el carrer Poesia

Carrer de la Música; Carrer de l'Arquitectura; Carrer de la Pintura; Carrer de l'Escultura i també Carrer de la Ceràmica.

Aquestes denominacions figuren en tant que genèriques. Però després els sentiments s'enlairen quan vas descobrint com, delicadament, hi ha noms enaltint: 

el Ritme, l'Harmonia, la Cançó, la Lírica,  la Dansa, la Mímica, la Pantomima i per fi les Muses.

Part final del carrer de l'Harmonia

Carrer de l'Harmonia, part alta

I això no és tot. Després d'aquest homenatge a les arts es fa honor a alguns dels més destacats artistes que ens han delectat amb obres a elles referides.

En són una mostra: els pintors Vayreda,

Detall dels ornaments del carrer Vayreda

Roig i Solé, Sorolla, Zuloaga, Zurbarán;

Plaça Zurbaran

els arquitectes Domènech i Montaner, Martorell, Puig i Cadafalch; els escultors Clarà Ayats, Benlliure;

Carrer Benlliure

l'escriptor Joan Sales i el dramaturg Muñoz Seca

Jardins de Pedro Muñoz Seca

Jardins de Pedro Muñoz Seca

Queden també a prop els carrers de  Jorge Manrique, Juan de Mena i  Berruguete i una mica més enllà el d'Hipàtia d'Alexandria i els Jardins de Frida Kahlo.

Vaig sortir del barri mirant de recordar poemes i tractant de fer-ne algun. Però sobretot taral·lejant cançons  i amb el pit ben eixamplat.

Fotos: R.Aromí

CALELLA A L'HIVERN

NENS "retratats"

Aquesta foto al diari em va donar la idea. Més ben dit, em va recordar una pràctica que alguns fotògrafs exercien als anys quaranta del segle passat, deambulant pels barris perifèrics de Barcelona i reunint els nens que jugaven al carrer per a fer-los una foto de grup.

Foto publicada per El Periódico de Catalunya

Corria l'any 1948, els anys de la més crua postguerra. Anys de racionament, de misèria i tristor. Els nens, però, com sempre han fet, jugaven i reien, i ho feien al carrer. El fotògraf ambulant s'havia empescat una manera de guanyar uns dinerets, en aquells temps tant necessaris, i es dedicava a recórrer els barris il·lusionant els nens a fer-se una fotografia en grup. La mainada, mancada d'aquests tipus de protagonismes, corria entusiasmada a casa per aconseguir uns cèntims que li permetessin formar part dels privilegiats i guardar la prova gràfica de la seva participació.

La prova també ho és de com es vivia en aquesta part del país, tot observant l'aspecte dels menuts, que diguem-ho simplement a tall d'informació, tots eren catalans, i si algun tenia procedència forana, ho era més bé la dels seus pares i des d'abans de la Guerra Civil.

Grup de barri - 1948

Hi havia també una altra aspiració, aquesta dels pares i parents, que tot i fent un petit sacrifici, o tal vegada no tant petit, portaven els seus fills a l'estudi fotogràfic, a fi de tenir un grat record de l'edat de la innocència del nen o la nena, en una versió diguem-ne més professional i acurada de l'art de la fotografia.

Podreu observar que la situació econòmica dels progenitors no era precisament de les més acomodades, si hem de jutjar pel vestit i les sabates del petit personatge. Però tampoc l'artista fotògraf la bitllava massa, veient la pilota i el gosset -que aquests els posava ell- que apareixen com a attrezzo de l'estudi. Només el pentinat impecable i la clenxa ben traçada denotaven la cura d'una mare amorosa per la bona presència del fillet. Si no és que la mà de l'artífex de l'obra havia procurat un delicat retoc.

Foto d'estudi 1945

Com a prova de que el que acabo de dir era un hàbit relativament freqüent a l'època, us presento una altra exemple d'aquest costum, que mostra la foto d'un coetani de l'anterior, la qual va publicar a la portada d'un llibre que va escriure essent adult, i que llueix una escenografia gairebé calcada.

Coberta del llibre
"El Peso de la Paja"

Una altra versió de les fotografies de grups infantils en el període al que m'estic referint, és aquella en la qual les criatures prenien, si us plau per força, l'aparença d'individus en condicions d'igualtat, ben uniformats i adequadament arrenglerats, amb una "pulcra" segregació de sexes, oferint la imatge de la bondat més beatífica.   

Grup escolar 1954

I ja per acabar, la més gran impostura. El nen assegut en una taula més pròpia del mestre, que no un pupitre, amb imatges, llibres i tinters que a l'escola veia potser de lluny, i mapes que feien de decorat improvisat amb una ubicació més aviat inhabitual. El posat del nen no es altre que aquell al qual l'induïa el mestre de l'enfocament i dominador de l'objectiu de la càmera.

Escriptori escolar 1951

Escriptori escolar 1952

D'aquesta enganyifa és del que jo en dic: "NENS RETRATATS".

MAR i MUNTANYA

Heu sentit o heu participat mai en la típica discussió dicotòmica de "Mar o Muntanya"?

- A mi m'agrada més el mar, diu l'un.

- Doncs jo, sóc més de muntanya, respon l'altre.

I a partir d'aquí comença tot una bateria d'argumentacions, d'impressions que pretenen ser objectives, que volen fer veure quines són les bases sobre les quals s'assenten una o altra preferència.

- El mar, apunta el primer, presenta una immensitat com d'element inabastable, que proporciona, davant la seva presència, un colpidor eixamplament de l'esperit.

- T'has trobat mai, contesta el segon, dalt d'un cim, enmig d'una serralada, on la mirada no abasta altra cosa que valls i carenes, havent tingut la sensació de ser el centre de l'univers?

I així va fent cadascun les seves aportacions, amb aquests termes o semblants.

MAR

Els paisatges marítims són sempre canviants. El vent, modifica la capa superior de l'aigua del mar i aixeca onades de diferents alçada i longitud, i quan els hi pentina la cresta, neix un bosc de blancalls que li donen l'aspecte d'un formós camp d'ametllers florits.

El sol i els núvols, en ser-hi reflectits, atorguen a la superfície marina colors de diferents tonalitats, amb domini de les gammes de blau; tanmateix a prop de la costa la vegetació riberenca i els fons sorrencs hi fan aparèixer els verds i els turqueses més exòtics i atractius.

De nit la lluna dibuixa un sender de plata que evoca les esteles que Machado va recollir al seu poema, i llur emocionada contemplació inspira als enamorats una fugida cap a l'horitzó més allunyat.

Costa atlàntica d'Irlanda
Foto: R.Aromí

Corprèn i atemoreix l'embat de les feréstegues onades trencant amb estrèpit contra els penya-segats i, malgrat tot, no es pot deixar de contemplar l'espectacle que la imponent naturalesa proporciona.

Per contra, quan el mar està en calma i l'onada és suau, s'arrauleix damunt la sorra de la platja, tot acaronant-la, talment com si li humitegés els llavis abans de besar-la.

Calella de Palafrugell
Foto: R.Aromí

MUNTANYA

A la muntanya, la natura desplega tota la força que el xoc de continents i plaques tectòniques van exercir en la formació de les serralades. El resultat que n' hem rebut és un esplèndid i meravellós panorama format per vessants de boscos frondosos, prats i carenes ben modelades; parets de roca escarpada; cims altíssims i valls profundes; rius, torrents i rierols d'aigües clares.

La paleta de colors que la variada vegetació ens ofereix és infinita. Podem anar-hi en qualsevol època de l'any, i en cadascuna hi trobarem la decoració pròpia i sempre colpidora. No cal insistir en l'especial gamma de colors, que proporciona el bosc tardorenc, entre els quals sobresurten totes les tonalitats del verd, puntejades de grocs, ocres i vermells. És d'una exuberància aclaparadora!

L'hivern ens farà gairebé plorar de veure els perfils amables que la capa de neu confereix als més abruptes relleus i quedarem bocabadats al contemplar la bellesa amb que aquest blanc element revesteix tots els paratges de formes sorprenents. També patirem el neguit que ens durà la tempesta, quan la sentirem retrunyir descendint des dels pics més enlairats fins al fons de la vall i  potser, tot d'una, algun llamp segarà de soca-rel un enorme pi ben a prop nostre. I tanmateix, no ens en podrem estar d'observar el fenomen i admirar com els salts d'aigua prenen gruix i davallen pels  barrancs  amb terrabastall de pedres i terra. Tampoc no ens voldrem perdre l'estelada de les nits serenes, innombrables punts lluminosos que exerceixen  com  a posts de guaita de l'univers sense fi.

 

Vall de Lord - Solsonès
Foto: R.Aromí

Els Bastets - Solsonès
Foto: R.Aromí

La conversa no s'acaba mai. Pot continuar així fins l'esgotament.

Jo, però, em declaro eclèctic. Les meves preferències recauen tant en Mar com en Muntanya.

I d'aquesta manera és com trobo el més veritable sentit al mite encantador creat pel nostre poeta Joan Maragall, quan exalta l'harmonia d'ambdós espais, amb la romàntica imatge de l'encontre amorós entre la sirena i el pastor.

En conseqüència no trobareu estrany que refusi la presentació que fa la carta d'alguns restaurants, quan utilitzen la metàfora de "Mar i Muntanya", per oferir no altra cosa que un prosaic plat de "Pollastre amb escamarlans".              

GLAUCA DE QUIOS (II)

L'illa de Quios

El caràcter de la Glauca es comença a forjar ja de ben petita,  a partir de l'educació que rep de la seva família, principalment dels pares i de l'oncle metge.

La mare li fa estimar la música i les arts: instruments, composició de cançons, poesia.

El pare li transmet el valor dels treballs del camp i la bellesa del món rural.

Ella recull aquests principis i va impregnant el seu esperit amb ells, però ho fa virtuosament, és a dir, aplicant-hi les seves capacitats.

Per una banda, sap gaudir ben aviat i ho farà la resta de la seva vida, de la bellesa de les flors, dels arbres i dels seus fruits. Sap destacar-ne els colors, les olors i els sabors. El vi jugarà un paper important en el seu esdevenir. Frueix de la natura. Molt especialment del mar.

Raïm a punt de verema

Per l'altra, s'esforça i es fa destre en la creació i la interpretació de les arts esmentades, que l'acompanyaran sempre per donar alegria i consol a tothom que l'envolta. I és fer-ho amb aquesta voluntat el que engrandeix la seva virtut.

No desaprofita la proximitat del seu oncle, metge, per introduir-se en el món dels medicaments i els principis de la medicina. La seva intel·ligència li permetrà utilitzar aquests coneixements de forma solidària ajudant el seu tiet en cassos de necessitat.

Serenitat. L'exhibeix en afrontar la mort de la germana. La mort és un fet quotidià, pensa, una visita acostumada a totes les llars.

Fermesa en les decisions que pren. La mare intenta retenir-la, amb un subtil xantatge sentimental, i ella, tot i que endarrereix el viatge, no el suspèn.

Les roses d'Afrodita. És com ella es refereix a l'amor. L'amor ocupa una part importantíssima, fonamental, en la seva vida i el seu ésser. L'amor li farà posar en valor les seves més arrelades virtuts.

Tendresa en els seus encontres amorosos amb el jove Lèukion, al qual tindrà present fins a la mort.

Capacitat de gaudi intens en l'acoblament amb el seu Càrmides, més dolç que la mel, diu, i que amb cert transcendentalisme afirma que en el clímax de l'amor se "sentia esdevenir immortal".

Tolerància i comprensió, davant de l'evidència i les conseqüències doloroses per a ella, de les tendències sexuals del seu amant primer i marit després.

Fidelitat, malgrat tot, en l'absència de l'espòs. Refusant fermament incitacions alienes.

I fins i tot, enteresa, quan ha de reconèixer la nova infidelitat d'ell amb un noi.

Compassió en el lliurament d'ella a un jove esclau, quan el marit viu allunyat del seu llit, que efectivament és més un gest compassiu que no pas un afany de plaer, tot i que, sentint-se ja dona madura, no el menysprea.

La situació de tirania i corrupció que governava Alexandria la faran activar un altra de les seves més elevades qualitats: el compromís amb la justícia. Dominant la por al perill al que no dubta d'exposar-se. El seu comportament és heroic, arrisca la vida, quan l'amic d'en Càrmides és injustament empresonat i executat.

Té respecte pel culte als déus, d'acord amb la cultura del seu temps, però la seva consciència li fa recordar: "havia aprés del meu oncle...a confiar més en la traça i el treball, en les propietats de les herbes medicinals, en el coneixement, que no pas en els sortilegis".

Tenacitat. Contínuament en dóna mostres. S'embarca novament cap Atenes, contra l'opinió paterna, quan fa temps que el marit no dóna senyals de vida.

Tendresa altre cop. S'embadaleix i enyora l'esguard greu i bondadós del pare.

Realisme, en front de l'èpica. Nega la bellesa d'una mort en la batalla a la flor de la joventut. Renega de les guerres.

Generositat, alliberant a la seva esclava.

Aquesta és la meva Glauca, dotada de llibertat integral que es posa de manifest en tot el seu comportament, fidel a la seva consciència, en paraules, fets i pensaments.

I en el fons per a mi, ella és la pròpia Maria Àngels Anglada, la qual per acabar el llibre diu, enigmàticament:

"...des d'aquella alba, Glauca de Quios s'ha sobreviscut".  

================

 

Com em deia fa poc una col·lega nostra, és difícil saber si l'encertes o no quan et poses a fer reflexions, però almenys hi ha dues evidències positives en haver fet aquesta feina: primera, m'he obligat a pensar i, segona, he tornat a llegir el llibre, que no és poca cosa.

GLAUCA DE QUIOS (I)

Glauca és la dona protagonista de la novel·la de Mª Àngels Anglada "Sandàlies d'escuma".

Fa temps que volia parlar d'ella. L'estratègia és simple: el personatge et captiva i proves d'imaginar com és en realitat; vull dir intentar saber quin és el seu pensament; la seva norma de vida; el seu tarannà; les seves conviccions. A què respon el seu capteniment davant dels fets, les situacions compromeses que va trobant en la seva vida, des de l'adolescència fins a la maduresa.

Per fer aquesta anàlisi disposem de l'esplèndida narració que ens ofereix l'autora del llibre i de la subtilesa que fa servir per a fer-nos conèixer l'enormitat del caràcter del personatge, sense haver de caracteritzar cadascuna de les seves qualitats, ni enumerar totes les seves virtuts. Perquè pensem que l'obra està escrita en primera persona i és la mateixa Glauca la que ens explica la seva història.

És per aquesta raó que se'm revela com a interessant fer la meva pròpia traducció de la immensa personalitat de la Glauca; una personalitat que és, de tota la narració, allò que va deixar en el meu ànim l'empremta més marcada. I que fos així no és cap mèrit meu, doncs diria que era l'objectiu de l'autora en presentar aquesta dama als lectors.

L'illa de Quios

Continua a: GLAUCA DE QUIOS (II)

EL FULL EN BLANC

He sentit a dir molts cops que aquells que s'enfronten amb un full en blanc a l'hora d'escriure per als altres senten una mena de basarda semblant a allò que se sol qualificar com a "por escènica".

Full en blanc

És el cas de professionals abans d'iniciar un informe tècnic; columnistes de diaris i revistes quan han d'emetre els seus treballs periòdics; cronistes que preparen el relat dels fets que segueixen; així com autors d'articles diversos.

Hi ha en canvi cassos diametralment oposats. A mi per exemple, em produeix enveja sana llegir al principi d'un espai a la contraportada d'una publicació l'expressió: "avui els parlaré de..."

Aquesta persona no sembla que tingui aquest problema; té un tema a punt per explicar o per opinar, per fer-nos arribar el seu punt de vista sobre una qüestió que pot ser banal o d'importància profunda, però que tractarà de tal forma que ens permeti reflexionar-hi; o potser només pretendrà fer-nos passar una bona estona de lectura amena i divertida. Però el que és més important és que el material el té i pel que sembla això li passa cada dia. "Avui els parlaré de...". Extraordinari!!

En el món de les lletres, professors de literatura expliquen que és força corrent entre els novel·listes quan s'enfronten a la seva òpera prima que superin aquesta situació de certa paràlisi davant l'ordinador, versió actualitzada del full en blanc, escrivint sobre la seva, generalment no reconeguda, biografia. 

Pantalla en blanc (malgrat la foscor)

Més endavant, si tenen èxit, continuen esprement la temàtica, afegint cada cop més altres formes de ficció i allunyant-se de les pròpies vivències, però que en tot cas, recomanen, convé escriure preferentment sobre tot d'allò que es coneix per haver-ho viscut o també per haver-ho investigat o estudiat.

Citen els experts, en aquest punt, com els professionals recorren en ocasions a l'anomenada estratègia literària.

És aquest un recurs consistent en aportar succintament un fet aliè al relat; un pensament; un succés real o fictici o qualsevol altre circumstància, que permetrà al narrador compondre i desenvolupar dins de la història una part de llegenda fruit de la seva imaginació, que enriquirà l'obra i farà possible que llueixi tota la bellesa del llenguatge que ell sigui capaç d'exhibir i fer aflorar, sense que aquesta elaboració hagi de tenir cap relació amb el seu desencadenant estratègic.

I heus aquí que jo, innocent de mena i una mica babau, caic de quatre potes i se m'acut posar-li al meu blog el títol de: "Estratègia literària,  estímul d'imaginació".

I ja em teniu aquí, navegant en solitari al bell mig de l'oceà, pensant que això sortiria tot sol només llegint la capçalera, i resulta que em trobo amb el fatídic "full en blanc" al davant, atemorit i sense saber què dir.

Navegant solitari

Espero que em disculpeu pel que acabo d'escriure. Si ho feu i, a més a més, si això serveix  com a exercici acadèmic, i no hi hagués gaires faltes d'ortografia, ja em donaria per satisfet. 

"L'AMIGA DESCONEGUDA"

El butlletí periòdic de NODAMEN, Associació d'alumnes i ex-alumnes de l'Escola de la Dona, publica en cada edició la secció anomenada: PERSONATGE DESCONEGUT.

Il·lustració del Butlletí de NODAMEN
Original: Àurea Brufau

 

És una endevinalla que proposa, a través d'unes pistes que facilita, el descobriment del  nom d'un personatge de qualitats reconegudes i d'extensa fama a tot al país i de vegades al món.

S'hi incentiva la participació amb la possibilitat d'entrar en el sorteig d'un premi entre tots els encertants. Un premi sense gaires pretensions però estimable.

S'ha de dir, tanmateix, que les pistes condueixen fàcilment a la solució i que el veritable encert és el dels creadors del concurs perquè, fomentant la recerca de les dades necessàries per a participar-hi, conviden als lectors a conèixer o  ampliar el coneixement d'una persona que ha estat important per alguna o algunes de les manifestacions de la cultura.

El joc del "Personatge desconegut" em porta a una versió més particular d'aquesta figura incògnita.

Jo tinc una amiga a la que desconec. No l'he vista mai. I ella tampoc sap que l'he adoptada com amiga; admirada amiga! I tant de bo que no es molesti si mai sap que m'he pres aquesta llibertat.

És doncs, "L'AMIGA DESCONEGUDA".

Les pistes que d'ella m'han arribat revelen que és una persona, en certa forma, excepcional.

Abans de res diguem, pels que no em coneixen, que jo sóc un home gran, d'aquells que temps enrere en deien un ancià. Ara es conformen en dir-ne "grans", als de la meva edat. Sóc d'aquells que els coneguts, quan fa més de sis mesos que no t'han vist, et diuen: caram, tu, et trobo molt bé!

I gràcies que, per cortesia, ara ja no et diuen: què bé que et conserves!, com es feia fins no fa gaire.

L'amiga desconeguda, tot i que més jove, deu estar crec, per edat, a prop meu, però encara se li deu poder dir sincerament: escolta, et veig molt bé!, i no altres expressions més contemporitzadores.

La imagino amb un aspecte agradable, amb un port elegant i maneres amables. Dic imagino, perquè no la conec, ja ho sabeu, però les pistes indiquen que, amb tota seguretat, aquestes qualitats i moltes més les té, i molt especialment en el seu interior.

Per començar diré que escriu de forma exquisida, amb senzillesa i claredat, amb un discurs que es fa simpàtic i alhora interessant i, a més a més, amb un contingut intel·ligent i ple d'aportacions cultes, que tant es refereixen a la història, a l'arquitectura i a l'art, com a la transformació de la ciutat enyorada en la que viu i en la que suposo que ha nascut.

És especialment notòria la delicadesa amb què descriu el carrers del seu barri d'infància i adolescència i la preocupació que sent per l'amenaça que recau damunt d'aquelles botigues emblemàtiques que encara hi romanen, i que conserven els trets més valuosos de la seva antiguitat,  i ofereixen amb professionalitat i tracte amable productes diversos i de qualitat.

Jo he passejat per allà a la recerca impossible de l'amiga desconeguda i, fins i tot m'ha fet l'efecte, inversemblant, de veure-la asseguda davant d'una tassa de xocolata amb nata en una d'aquelles delicioses xocolateries i també m'he sentit  temptat d'entrar-hi, si bé el record d'un indicador d'analítica inoportunament alt, me'n ha fet desdir.

També es desprèn de les pistes rebudes, que dibuixa i pinta amb força traça. Ignoro si el seu fort són els llapis de colors o l'aquarel·la, però diria que cultiva un estil proper a la il·lustració de contes per a infants i joves.

I sense cap mena de dubte, estima la natura, els arbres i les flors; al camp i a la muntanya i també com a ornament de parcs i jardins, que la fan gaudir d'allò més, fins i tot quan els néts, als que ella vol educar en l'amor a les belles espècies vegetals, li fan passar, amb el seu tarannà entremaliat, alguna lleugera  sufocació.

Coneixeu a la meva "amiga desconeguda"?  No?

Jo no voldria arribar al punt de que ningú no m'hagi de dir, ja sense pal·liatius: 
¡Què bé que et conserves!... sense haver-la conegut.